L’altre dia vaig fer una cosa que no havia fet mai: llegir un programa electoral. Concretament, el programa de la CUP per al 27S. Hi vaig trobar idees molt sensates, però sobretot propostes de fa cent anys, que en algun cas ratllen l’infantilisme. Una de les idees centrals del programa és que l’economia no es
Artur Mas, per a rebatre els qui acusen CiU d’haver-se finançat amb comissions pagades pels contractistes d’obres públiques, utilitza sovint l’argument següent: l’Administració de la Generalitat adjudica els contractes d’obra mitjançant procediments de licitació pública nets i transparents. El que diu el president és veritat: l’Administració, per a adjudicar un contracte d’obres, està subjecta a
“El nostre partit no posarà pals a les rodes; cap ni un. El PSC s’abstindrà en totes i cadascuna de les votacions que afectin aquest tema durant tota la legislatura. No ens hi oposarem; ens abstindrem.” (Pere Navarro, debat d’investidura. Desembre 2012. Vegeu-ho aquí)
En part, els problemes financers de la Generalitat vénen del fet que no pot crear impostos. És veritat que segons l’Estatut la Generalitat té competència per a establir tributs propis, però la LOFCA diu que els tributs de les comunitats autònomes no poden recaure sobre fets imposables gravats per l’Estat. O sigui que la Generalitat
“No hi ha hagut finançament irregular d’Unió Democràtica” (Marta Llorens, 9 de gener de 2013)
“Moltas vegadas, llegint ab fredor i perfecta tranquilitat la memorable “Declaració de independencia” que van fer los representants de las Colonias inglesas al rompre solemnement ab la metrópli y declararse Estats Units, hem comparat las queixas estampadas en aquell document solemne ab las que podríam alegar nosaltres, y hem hagut de convencerns de que la
D’acord amb la Constitució i l’Estatut, la Generalitat té competència exclusiva en l’àmbit dels museus, excepte els de titularitat estatal, sobre els quals només té la gestió (o sigui, els museus estatals de Catalunya els gestiona la Generalitat però es regeixen per la legislació de l’Estat, no per la catalana). Com que històricament, a falta d’estat, a Catalunya els
Ara que es debat si Catalunya ha de tenir un sistema de finançament propi, exclòs del règim comú de la LOFCA, és oportú recordar un famós discurs d’Ortega i Gasset al Congrés dels Diputats. Al anys trenta, els polítics parlaven més clar que no pas ara. Durant els debats parlamentaris sobre la Constitució republicana, van
En qualsevol país normal, el fet que una final de copa de futbol la presideixi el cap d’estat o que s’hi interpreti l’himne nacional són circumstàncies completament banals, perquè hi ha pocs països on els símbols nacionals tinguin les connotacions que tenen a Espanya; pocs on, com passa a la lliga espanyola, els seguidors d’un
El principal problema que va tenir el govern tripartit –especialment el primer- és que no era un govern sinó tres. El president, amb sort, dirigia els consellers del PSC, però no tenia cap poder sobre els d’ICV i ERC. Tot i que el resultat d’aquell experiment va ser precari, el govern actual l’ha reproduït en
Els senats tenen mala premsa. A les pel·lícules americanes, sempre que hi surt un senador acaba essent més dolent que la tinya. A Espanya, molts veuen el Senat com una caterva de senyories sense cap funció precisa, en bona part velles glòries que els partits hi aparquen aprofitant el xollo de poder designar senadors sense necessitat
Joan Ridao ha publicat una dotzena de llibres. Només en tres anys (de 2005 a 2007) en va publicar cinc, entre els quals el “Curs de dret públic de Catalunya” (590 pàg.) o “Les coalicions polítiques a Catalunya” (420 pàg.). En aquest període, a més, Ridao formava part de la direcció d’ERC, era el portaveu
El model lingüístic que els tribunals espanyols tenen pensat per a Catalunya és el que encapçalava la guia de telèfons de la capital: “Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat y l’Hospitalet de Llobregat”. L’Estatut diu que a Catalunya hi ha dues llengües oficials i que, per tant, els ciutadans tenim dret a fer els actes
En l’època dels Pujol, González, etc., els presidents exercien un poder omnímode tant al govern com al partit. Això tenia l’avantatge de la simplicitat: per exemple, quan Aznar va decidir no optar a la reelecció, el procediment de designació del seu successor va ser prou àgil: Aznar va triar qui va voler, en va apuntar
En general, costa trobar algú que es prengui seriosament les lleis que aprova el Parlament de Catalunya. Podria posar exemples de tribunals, d’advocats, d’organismes estatals, etc., però qui va al davant a l’hora de menystenir les lleis catalanes és la institució que les dicta, o sigui la Generalitat. Per exemple, l’any 2008 el Parlament va aprovar