Las al jaç
El blog de Marcel Campà
“El cèlebre brollador d’Hubert Robert es veia de lluny, en una clariana envoltada per uns arbres imponents -alguns dels quals eren tan vells com ell-, esvelt, immòbil, rígid, permetent només a la brisa d’agitar la caiguda més lleugera del seu plomall pàl·lid i trèmul. El segle XVIII havia depurat l’elegància de les seves línies, però, en fixar-li l’estil, semblava haver-ne aturat la vida; a aquella distància, produïa més la impressió de l’art que no pas la sensació de l’aigua. Fins i tot el núvol humit que li coronava perpètuament el cim conservava el caràcter d’aquella època, com els que s’apleguen al voltant dels palaus de Versalles. Però, de prop, t’adonaves que, tot i respectant, com les pedres d’un palau antic, el disseny traçat prèviament, era fet d’aigües constantment renovades, que, alçant-se i volent obeir les velles ordres de l’arquitecte, només aconseguien executar-les al peu de la lletra a base de semblar violar-les, perquè els seus innombrables salts dispersos només a distància podien donar la impressió d’un únic impuls. En realitat, aquest s’interrompia tan sovint com la dispersió de la caiguda, mentre que, de lluny, m’havia semblat inalterable, dens, d’una continuïtat sense llacunes. D’una mica més a prop es veia que aquesta continuïtat, en aparença perfectament lineal, era garantida, en cada punt de l’ascensió del broll on aquest s’hauria hagut de trencar, per l’entrada en línia, per la incorporació lateral d’un broll paral·lel que pujava més amunt que el primer i que, al seu torn, a una altura més gran però ja fatigant per a ell, era rellevat per un tercer. De prop, distingies gotes exhaustes que tornaven a caure de la columna d’aigua, creuant-se amb les seves germanes ascendents i que, a vegades, s’esquinçaven, agafades en un remolí que formava l’aire pertorbat per aquell brollar incessant, i flotaven abans d’enfonsar-se a l’estany. Contrariaven, amb les seves vacil·lacions i la seva trajectòria inversa, i difuminaven, amb el seu flonjo vapor, la rectitud i la tensió de la tija, coronant-la amb un núvol oblong fet d’innombrables gotetes però que semblava pintat d’un color castany daurat i immutable, i que s’elevava, inesquinçable, immòbil, esvelt i veloç, per a unir-se als núvols del cel.”
(Sodoma i Gomorra)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!