Quan tenia setze anys em vaig enamorar d’una noia i, sense saber ben bé com, cada dia acabava passant en un moment o altre per davant del portal de casa seva. Ara fa un més que ma filla ha marxat de casa. No sé com, cada dia acabo passant un moment o altre pel portal
Tot dinant, la noia comenta: —Jesús va morir de vell? —Però dona, que no veus aquests dies l’Església commemora que el van crucificar? —Sí, però vull dir després d’haver ressuscitat.
La meva filla ja és gran, setze anys, però encara conserva alguna resta infantil, especialment la seva tendència a convertir-ho tot en un joc. A les seves mans, qualsevol activitat (anar a comprar el pa, estendre la roba, parar taula) s’omple de regles i pautes, d’aspectes puntuables i de raonaments surrealistes. Per exemple fer un
La noia i jo ens banyem al mar, que és pla com una sopa. Li pregunto si sap fer el mort. Em diu que sí i s’hi posa. Però no li surt bé perquè manté els braços al llarg del cos. “Has de posar els braços en creu”, li dic. La noia creua els braços
Ahir vam “regalar” a la noia un joc de claus de casa, i ara mateix fa un minut ben bo que sento tràfecs al pany de la porta. Dels apunts d’aquest blog que parlen de la meva filla, molts els he escrit en moments en què he pres consciència que ella superava alguna etapa en
Primer has de deixar de ser un nen (que ja són ganes). Més tard, t’empenyen a abandonar la jovenesa i integrar-te a la vida adulta. De ser fill, passes a ser pare, i un bon dia et trobes que ja celebres la quarantena. Llavors t’atures un moment. S’hi està bé, en aquesta talaia: mantens un
The catcher in the rye (El vigilant en el camp de sègol) és un títol que d’entrada sembla críptic però que deixa de ser-ho quan llegeixes la novel·la, perquè fa referència a un dels seus passatges clau, el moment en què Holden Caulfield, l’adolescent protagonista que no acaba de trobar la gràcia a la vida adulta, explica
Ahir, cap a les cinc de la matinada, la nena va anar a despertar sa mare i, amb cara molt amoïnada, li va demanar que aquell matí l’anés a llevar mitja hora abans. La criatura s’acabava de desvetllar amb un sobresalt perquè s’havia adonat que la tarda anterior no havia fet els deures de català.
Encara se sent petita –no li agrada que insinuïs el contrari- però s’adona que ja no ho és del tot. Diumenge, passejant pel barri, vam topar amb l’actuació d’un grup d’animació infantil. Ens vam aturar entre els pares que encerclaven un bon grapat de criatures que ballaven seguint les indicacions dels músics. La nena es
Avancem cap al gran núvol negre, sota un xàfec imponent, i la nena em pregunta amb un fil de veu: –Un llamp pot fer un foc? –A vegades, sí. Per exemple, si cau sobre una soca –li responc. –…I si cau sobre una cosa metàl·lica? –Sobre una cosa metàl·lica, impossible. La meva resposta la tranquil·litza, perquè
De tot en fa un joc, potser perquè, filla única, sovint només l’acompanyem els caducs progenitors. Pel carrer, a cada punt hem de calcular quants passos hi ha fins a aquella moto, aquella paperera o aquella farola. “Divuit”, dic jo. “Vint-i-un”, conjectura la dona. “Disset”, sentencia la nena mentre s’acosta a l’objectiu amb infal·libles gambades. Quan ha guanyat
Per a una criatura, la pitjor amenaça és la possibilitat de perdre’s enmig de la multitud. Tendres caputxetes, senten que, sense els pares, el món és ple de llops. Ahir, la dona, la nena i jo comentàvem que ara fa un any ens vam trobar molt còmodes a la gran manifestació, on la fraternitat de
A la nena li agrada dibuixar però, com que fer coses tota sola no té gràcia, li has d’anar dient què vols que dibuixi. Quan comença una sèrie d’aquestes, la cosa va per llarg: -Què vols que dibuixi? -Una sabata. -Ja està. Què més? -Unes ulleres. -Ja està. Què més?