Llegeix a la premsa que avui es presenta ell llibre Proust i Catalunya a La Central del carrer Mallorca. Tot i que ell no va mai enlloc, se sent interpel•lat a assistir a aquesta presentació perquè des de molt jove és un devot de Marcel Proust. Però de seguida li arriben els dubtes. Les presentacions
“Em vaig alçar. Avançava per l’habitació amb una prudència infinita, situant-me de manera que no veiés la cadira d’Albertine, la pianola en els pedals de la qual recolzava les seves sabatilles daurades, ni cap altre dels objectes que ella havia fet servir, perquè tots ells, en el llenguatge especial que els meus records els havien
“Havíem arribat davant la meva porta. Vaig baixar del cotxe per donar l’adreça de Brichot al cotxer. Des del carrer veia la finestra de l’habitació d’Albertine, aquella finestra abans sempre negra a la nit, quan ella no vivia a casa, que ara la llum elèctrica de l’interior, segmentada pels llistons dels finestrons, estriava de dalt
(El narrador i Brichot visiten la nova residència dels Verdurin al Quai Conti. El narrador coneixia la residència precedent de La Raspelière. El vell Bichot encara n’havia coneguda una d’anterior, que molts anys abans els Verdurin havien tingut al carrer Montalivet.) (Cordeu-vos el cinturó, que les frases són sinuoses) “Quan vaig sortir del saló anomenat
“Cada artista és com si fos ciutadà d’una pàtria desconeguda, que ell mateix ha oblidat i que és diferent d’aquella d’on vindrà qualsevol altre gran artista que salpi amb destí a la Terra. Vinteuil semblava haver-se aproximat, com a màxim, a aquella pàtria en les seves últimes composicions. En l’obra que ara mateix interpretaven davant
“Vaig seure al piano, vaig obrir a l’atzar la Sonata de Vinteuil que hi havia al faristol i em vaig posar a tocar. (…) El torrent sonor de l’obra d’aquell gran artista em va transportar als dies de Combray, quan jo mateix havia desitjat ser un artista. En abandonar, de fet, aquella ambició juvenil, havia
Em vaig despertar d’hora i, encara mig adormit, la meva alegria em va anunciar que, intercalat en l’hivern, feia un dia de primavera. A fora, els temes populars, delicadament escrits per a instruments variats, des del corn de l’adobacossis a la trompeta de l’embogador o la flauta del cabrer –que quan feia bon temps semblava
“Havia promès a Albertine que si no sortia amb ella em posaria a treballar. Però l’endemà, com si la casa hagués viatjat miraculosament aprofitant el nostre son, em despertava en un temps diferent, sota un altre clima. Oi que no treballem quan desembarquem en un nou país i ens cal adaptar-nos a les noves condicions?
“Alguna vegada, quan m’aixecava per anar a buscar un llibre al despatx del pare, Albertine, que m’havia demanat permís per a ajeure’s mentrestant, estava tan cansada per la llarga caminada a l’aire lliure del matí i de la tarda, que, quan jo tornava, encara que només hagués estat un moment fora de l’habitació, la trobava
“Com que sovint sou víctima dels meus problemes, perquè quan pateixo una crisi d’asma massa forta us demano que em procureu una mica de silenci, trobo que és ben just que quan tinc alguna cosa agradable us demani que la compartiu amb mi. Espero que voldreu acceptar aquests quatre faisans amb la mateixa naturalitat amb
“Les dones que més he estimat no s’han correspost amb el meu amor per elles. Aquest amor era veritable: jo ho subordinava tot al fet de veure-les, de conservar-les només per a mi, i plorava si una nit les havia esperat en va. Però l’atribut particular d’aquelles dones era més el de desvetllar el meu amor,
“Vam marxar del poble en automòbil, escortats un moment per les casetes que acudien amb les seves flors. L’aspecte del país ens semblava molt canviat. A l’hora de fer-nos la imatge topogràfica de diferents indrets, la noció d’espai no és pas la que juga el paper principal. Ja hem dit que la noció del temps
“Les nits que tornava tard després de sopar a La Raspelière, tenia molta son. I, malgrat això, des que havia arribat el fred no em podia adormir de seguida perquè el foc il·luminava l’habitació com si hi hagués un llum encès. Però només era una flamarada i -també com un llum, o com el dia
“El Sr. de Cambremer no s’assemblava gaire a la vella marquesa. Era, com ella deia afectuosament, “ben bé de la banda del pare”. Per a qui no n’havia sentit a parlar i ni tan sols coneixia alguna de les seves cartes, que eren vives i ben confegides, el seu físic sorprenia. Sens dubte, t’hi havies
“Per primer cop em vaig adonar amb espant de com devia sofrir la mare per la mort de l’àvia. Per primer cop vaig comprendre que aquella mirada fixa i sense plors (cosa que feia que Françoise no la planyés gaire) que tenia des de la mort de l’àvia s’havia aturat en la incomprensible contradicció entre