L’altre dia la mare em va ensenyar una carta que havia trobat entre els papers guardats en un vell canterano que havia estat dels seus pares (els meus avis). La carta era d’un tal J. Camps, anava adreçada al meu avi i estava datada a París el 9 d’abril de 1952. En un català molt
El joier Oriol Sunyer solia explicar que sovint es trobava que algun client li duia joies velles -potser heretades d’algun parent- perquè les arreglés. Si el que li portaven era un collaret de perles mig desfet, Sunyer el tornava a passar, li canviava o arreglava la tanca, etc. Però, un cop fetes aquestes operacions, la
Actualment, fer un sopar a base de fondue de formatge és cosa principalment dels esquiadors de la Cerdanya, que han heretat la tradició dels seus homòlegs dels Alps. Però va haver-hi un temps en què a Barcelona la fondue era un plat poc conegut, amb un punt exclusiu i chic, que de seguida -cap a finals
Max Cahner va ser un home clau durant molts anys. La meva visió del personatge la vaig donar aquí, amb motiu de l’homenatge que li van fer quan va complir 70 anys.
Vaig tenir la sort de tenir l’Emili Teixidor com a professor de literatura a cinquè i sisè de batxillerat. Ell no feia classe; llegia. I com que triava els seus autors preferits i gaudia molt de la lectura, ens demostrava empíricament que llegir podia ser una activitat plaent. Llegia de pressa, amb veu potent i un
En l’etapa ascendent de la vida, les aspiracions personals ens condicionen. Qui busca l’èxit professional, l’obtenció d’un càrrec, escriure en un diari, etc., va amb peus de plom per a no contrariar els qui mouen els fils. Per això és envejable la llibertat amb què s’expressen aquells a qui la vanitat ja no colla, els
El dia que Lennon va decidir marxar de casa ja duia molts anys vivint amb Yoko. Volia retrobar el seu jo sense Yoko, o sigui que es va passar divuit mesos fent bàsicament el cràpula. Però allò no xutava i va acabar tornant a casa, a la condició d’adult, o sigui que van tenir un
Veig la Teresa Forcades al programa del Monegal. L’entrevistador fa el seu paper i mira de cargolar-la: “Com és possible que intenti casar ciència i religió? No pensa que sortir tant a la TV és un pecat contra la modèstia? Viure tancada en un monestir, seguint la rígida regla de Sant Benet, no suposa una limitació absurda?”
Diuen que probablement, passat l’estiu, tots dos marxaran del país veí: tant el de cabells negres (el noi discret i familiar amb cara de doctorand), com el de cabellera d’or (aquell pendó fatxenda amb cara de telecinco). Potser és perquè em recorden l’Alioixa i el Mítia Karamàzov, però a mi sempre m’ha agradat més el Guti.
La Segona de Mahler té un final lluminós, apoteòsic. Gustav Mahler la va triar per al seu concert de comiat de Viena, i Leonard Bernstein per al seu concert número mil amb la Filharmònica de Nova York. Ahir Eiji Oue (que estima Mahler, va rebre lliçons de Bernstein i buscava un final que estigués a
Un vell veí que bada al portal de casa seva em demana si vull veure les últimes barques que ha fet. Per unes escales molt dretes, pugem al terrat i entrem en un petit cobert des d’on es domina la mar. –Perdona el desordre, sóc un garró. El taller és ple de maquetes de llaguts, bous i algun patí de vela.
Anem al Vendrell a veure la Nicole Fenosa. Tot i que ara les sales d’exposicions i els despatxos de la Fundació Apel·les Fenosa ocupen bona part de la vella casa d’estiueig, la Nicole encara troba algun racó on refugiar-se cada estiu. Dinem a la cuina, un espai admirable, frescal, amb vistes a la palmera del
Tornant a Barcelona, a l’avió fullejo El País Semanal. En una entrevista molt cool, Tyler Brûlé, director de la revista Monocle, explica que té botigues a Londres i Los Angeles i que ara n’obre una a Palma. I afegeix: –Si funciona, en otoño puede que pensemos en Madrid o Barcelona. –Hablando de Barcelona…
L’Oficina Antifrau (OAC) es va començar a gestar en les dures sessions parlamentàries sobre l’enfonsament del túnel del Carmel. Amb el PSC a la defensiva després de la maragallada del tres per cent, ERC va obtenir l’OAC a canvi d’acceptar que Joaquim Nadal conservés la cadira de conseller de PTOP. Ja en aquells moments -la
Durant un temps, vaig tractar sovint Xavier Vendrell i sempre vaig pensar que aquella cara plena, aquella mandíbula imponent, em recordaven algú però no acabava de trobar-lo. Potser no hi atinava perquè Vendrell, indiscutiblement, té el posat de dolent de la pel·lícula. I és que ahir, mandrejant davant la TV, se’m va fer la llum: és el bonifaci Hoss Cartwright!