Ahir vam “regalar” a la noia un joc de claus de casa, i ara mateix fa un minut ben bo que sento tràfecs al pany de la porta. Dels apunts d’aquest blog que parlen de la meva filla, molts els he escrit en moments en què he pres consciència que ella superava alguna etapa en el pogrés cap a l’emancipació. Ja se sap: els nens es fan grans i els pares sentim un punt de nostàlgia cada cop que ens hem d’enretirar perquè ells han guanyat una nova parcel·la d’autonomia. La nena aprèn a caminar i tu deixes de dur-la a coll; aprèn a menjar, a dutxar-se, a vestir-se, i tu deixes de péixer-la, de banyar-la i de posar-li el vestit. Un dia va a comprar el pa tota sola, i al cap d’uns mesos ja no cal que la vagis a buscar a la sortida de l’escola.
Estic reprimint l’instint d’anar-la a socórrer obrint-li la porta (perquè segur que és ella qui fa estona que hi forfolla). Passa un altre minut i, finalment, sento que aconsegueix obrir. És el primer cop que entra tota sola a casa, i ve corrents a la sala fent dringar les claus per a fer-me avinent la proesa. La mirada d’orgull que m’adreça és de les que no s’obliden.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!