“Pau Vidal defensa el dret a crear nous neologismes” (Núvol.com). “Les dades han de ser comparables d’una institució a una altra, a fi de poder fer comparacions” (Informe de la Comissió d’experts per a la reforma de l’Administració). “La manera de menjar familiar, en aquest país, durant molts anys de la meva vida, fou excessivament
Fa uns mesos, Arts Santa Mònica va presentar l’exposició D’ara endavant. La postfotografia en l’era d’internet i de la telefonia mòbil. Els artistes que hi participaven partien de la constatació que, avui, totes les fotografies ja estan fetes i, a sobre, en bona part, són a l’abast de tothom. Per això optaven per exposar fotografies
En l’època de Flotats, les juntes del TNC no tenien pèrdua. Una vegada que discutien el pressupost de l’any següent, algú, per a mirar de quadrar-lo, va proposar de reduir el nombre de produccions, i Flotats es va posar a plorar a llàgrima viva i va dedicar als presents una actuació memorable. D’ego, al “director-fundador”,
(Penjo un text llarg, que vénen vacances. Són fragments del capítol 1 de Sodoma i Gomorra, un capítol -breu pels paràmetres proustians: no arriba a quaranta pàgines- que jo trobo commovedor. Fa cent anys, quan Proust el va escriure, no era gens habitual parlar de l’homosexualitat amb aquesta llibertat. A glopades, amb frases més llargues
Molt de tant en tant topes amb un escriptor que t’enganxa fort, i llavors et sents impulsat a devorar-lo, a posseir-lo, a penetrar-ne l’últim racó. Llegir-ne l’obra no és prou. La rellegeixes, la subratlles, en copies frases (o versos) a la llibreta. Després busques el que s’ha escrit sobre ell, biografies, crítiques, i t’ho empasses
“Els cònsols han d’explicar la realitat real de Catalunya.” (Francesc Millo) “El 54% dels ciutadans acostumen a veure habitualment els informatius de TV3.” (Ramon Pellicer, TVC) “Hi haurà bancs de boira matinals demà al matí.” (Tomàs Molina, TVC) “Barcelona pot ser un espai de recerca i investigació.” (Jordi William Carnes)
Dilluns vaig anar a veure Maragall a casa, un funció excel·lent que t’ofereix el privilegi de visitar Joan Maragall al menjador de casa seva. Seure en aquell menjador em va traslladar a una tarda de l’any 1984, al meu antic despatx de la Generalitat, el dia que em va venir a veure un senyor elegant,
Primer has de deixar de ser un nen (que ja són ganes). Més tard, t’empenyen a abandonar la jovenesa i integrar-te a la vida adulta. De ser fill, passes a ser pare, i un bon dia et trobes que ja celebres la quarantena. Llavors t’atures un moment. S’hi està bé, en aquesta talaia: mantens un
La lectura de l’excel·lent Retrobar l’ànima d’Esteve Miralles m’ha fet pensar en una anècdota -de quan jo era molt petit- que la mare m’ha explicat més d’una vegada i que jo recordo perfectament. Perquè, tot i que només tenia quatre o cinc anys, tinc molt presents algunes imatges de quan em van operar d’una hèrnia.
A casa, quan érem nanos, teníem uns quants carnets per a anar a veure el Barça i, com que érem de la broma, sempre ens hi referíem com els adobs. “Sobra algun adob demà, que convidaria una amiga?”, etc. Hi vaig pensar l’altre dia. Veia un reportatge sobre les mines de potassa de Súria a
“Una exaltació que, com que era artificial, només podia desembocar en malenconia, és el que vaig sentir quan finalment vaig haver sortit de casa de la Sra. Guermantes, en el cotxe que m’havia de conduir al palauet del Sr. Charlus. Podem escollir entre lliurar-nos a una o altra de dues forces: l’una sorgeix de nosaltres
Constato que, quan els treballadors públics fan vaga, no els mouen reivindicacions laborals o interessos particulars sinó causes més nobles. Per exemple, les vagues del personal sanitari sempre són per a preservar el sistema públic de salut; els mestres fan vaga en favor de l’escola pública; el personal de Catalunya Ràdio fa vaga en defensa
Tot dinant, un amic irlandès em comenta que un dels costums nostres que el va sorprendre quan va venir a Barcelona és el sistema que utilitzem per a saber com són els plats que el menú anuncia. -M’encanta –em diu- això que feu de mirar de reüll els plats de les altres taules abans de
Dels apunts que he escrit en aquest blog, un dels que ha tingut més lectors es titula Allà dalt de la muntanya, en referència al Museu d’Art de Catalunya. L’Eduard Carbonell, quan feia de director d’aquest museu, no podia sofrir que ningú es referís a la muntanya de Montjuïc. “Parc de Montjuic!”, et corregia, picat.
L’Èlida sempre dina a les dues. L’última hora del matí -d’una a dues- se li fa llarga perquè ja té gana i ja fa estona que ha acabat les feines de la casa. Per això aquest diumenge la cosa ha anat com una seda: amb el canvi d’hora, a la una ja eren les dues