“Per primer cop em vaig adonar amb espant de com devia sofrir la mare per la mort de l’àvia. Per primer cop vaig comprendre que aquella mirada fixa i sense plors (cosa que feia que Françoise no la planyés gaire) que tenia des de la mort de l’àvia s’havia aturat en la incomprensible contradicció entre el record i el no-res. A més, si bé continuava portant els vels negres -més vestida, ara que havia vingut a Balbec-, m’havia impressionat la transformació que s’havia produït en ella. Em quedo curt si dic que havia perdut qualsevol alegria. Fosa, fixada en una espècie d’imatge implorant, semblava tenir por d’ofendre amb un moviment massa brusc, amb un to de veu massa alt, aquella presència dolorosa que no l’abandonava. Però sobretot, quan la vaig veure entrar amb el seu abric de crespó, em vaig adonar –i això a París m’havia passat per alt- que aquella dona que tenia al davant ja no era la mare sinó l’àvia. Així com el cap de les famílies reials i ducals, quan mor, transmet el títol al fill, que, de duc d’Orleans, de príncep de Tàrent o de príncep dels Laumes, passa a rei de França, a duc de la Trémoïlle o a duc de Guermantes, de manera semblant, a causa d’un esdeveniment d’un altre ordre i d’origen més profund, sovint el mort pren possessió del viu, que passa a ser el seu semblant successor, el continuador de la seva vida interrompuda. Potser la gran tristesa que provoca la mort de la mare en una filla com la meva mare no fa sinó anticipar el trencament de la crisàlide, avançar la metamorfosi i l’aparició d’un ésser que es porta a dins però que, sense aquella crisi que fa cremar etapes i saltar diversos períodes de cop, sorgiria més lentament. Potser l’enyorament que sentim per la persona desapareguda produeix una espècie de suggestió que acaba per aportar als nostres trets unes similituds que ja teníem en potència, i provoca sobretot la suspensió de la nostra activitat més particularment individual (en el cas de la meva mare, el seny i l’alegria mofeta que li venien del seu pare), que exercíem sense escrúpols en vida de la persona estimada, encara que fos a costa seva, i que contrapesava els caràcters que ens venien exclusivament d’ella. Però quan ella mor, ens fa recança ser un altre i passem a admirar només el que ella era, el que en part ja érem però mesclat amb una altra cosa, allò que en endavant passarem a ser exclusivament. És en aquest sentit (i no en el sentit tan vague, tan fals, en què s’entén generalment) que es pot dir que la mort no és inútil, que el mort continua influint-nos. Fins i tot ens influeix més que els vius, perquè la realitat veritable només la discerneix la ment, és objecte d’una operació purament mental, i això fa que només coneguem veritablement allò que ens veiem obligats a recrear amb el pensament, allò que la vida diària ens amaga… En definitiva, aquest culte de l’enyorament dels nostres morts ens fa idolatrar tot el que ells van estimar. La meva mare, no només no es podia separar de la bossa de mà de l’àvia –més preciosa, ara, que si fos de safirs i diamants-, del seu maniguet, de totes aquelles peces de roba que encara accentuaven la semblança entre elles dues, sinó ni tan sols dels llibres de Mme de Sévigné que l’àvia duia sempre amb ella, exemplars que la mare no hauria canviat pel mateix manuscrit de les Lettres. Abans, ella es burlava de l’àvia perquè mai no li escrivia sense citar alguna frase de Mme de Sévigné o de Mme de Beausergent. Vaig rebre tres cartes de la mare abans que arribés a Balbec i en totes tres citava Mme de Sevigné, com si no fossin cartes d’ella adreçades a mi sinó cartes que l’àvia li adrecés a ella. La mare va voler baixar a veure aquella platja de què li parlaven cada dia les cartes de l’àvia. Amb l’ombrel·la de la seva mare a la mà, la vaig veure des de la finestra, avançant tota negra amb passos tímids i pietosos sobre la sorra que uns peus estimats havien trepitjat abans que ella, com si anés a la recerca d’una morta que les ones havien de fer tornar.”
(Sodoma i Gomorra)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
¿És més “fiable” o bona la traducció de Valèria Gaillard que la de Josep Maria Pinto a Viena? Les has comparades? Algú ho ha fet i ha arribat a alguna conclusió? Els lectors que no dominem prou francès per encarar-nos a l’original us agrairem que ens aconselleu.
Gràcies!