En el seu dietari, Maurici Serrahima comenta la vinguda de Josep Carner a Catalunya l’abril de 1970. Serrahima va a visitar el poeta a l’hotel on posa (el Balmoral) i diu que el troba molt deteriorat mentalment, fins al punt que “no és gens clar que Carner sigui conscient que és a Barcelona”. Explica que
Quan tenia setze anys em vaig enamorar d’una noia i, sense saber ben bé com, cada dia acabava passant en un moment o altre per davant del portal de casa seva. Ara fa un més que ma filla ha marxat de casa. No sé com, cada dia acabo passant un moment o altre pel portal
Tot dinant, la noia comenta: —Jesús va morir de vell? —Però dona, que no veus aquests dies l’Església commemora que el van crucificar? —Sí, però vull dir després d’haver ressuscitat.
“Un saló de vuit o deu persones amables, on la conversa sigui alegre i anecdòtica, i on es prengui un ponx suau a quarts d’una de la matinada, és l’indret del món on em trobo més bé. Allà, m’agrada infinitament més sentir parlar un altre que parlar jo. De bon grat caic en el silenci
“Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes” (Juan Carlos I) Del passat quan era present, l’oceànic dietari de Maurici Serrahima, és un bon testimoni de la Barcelona
La Grossa és una casa de pagès que hi ha a mig camí entre Calders i Moià, tal com diu una vella quarteta que encara es pot sentir per la comarca: De la Grossa a Moià, una hora hi ha. De la Grossa a Calders, una hora hi és. Segons Viquipèdia, la notícia més antiga
1. És tingut per cert que un dia la filla del rei, jugant amb una criada, li va comptar els dits de la mà i va exclamar amb sorpresa: -Què? Tu també tens cinc dits, com jo? I els els va tornar a comptar, per a assegurar-se’n. 2. Un home feia trenta anys que passava
L’any 1699 Roger de Piles publica un llibret titulat Diàleg sobre el color. És un assaig en forma de diàleg entre un partidari de l’escola clàssica, que considera que el dibuix és l’element essencial de la pintura, i un partidari de la incipient escola moderna que considera que l’element essencial de la pintura és el
L’altre dia la mare em va ensenyar una carta que havia trobat entre els papers guardats en un vell canterano que havia estat dels seus pares (els meus avis). La carta era d’un tal J. Camps, anava adreçada al meu avi i estava datada a París el 9 d’abril de 1952. En un català molt
Joan Coromines explica que, en totes les llengües llatines, la paraula vídua és antiquíssima i, en canvi, la paraula vidu és tardana. Segons Coromines, això denota que la vídua ha tingut més importància social que el vidu, cosa que ell explica en part perquè la vídua abunda més, però també perquè el vidu inspira menys
El joier Oriol Sunyer solia explicar que sovint es trobava que algun client li duia joies velles -potser heretades d’algun parent- perquè les arreglés. Si el que li portaven era un collaret de perles mig desfet, Sunyer el tornava a passar, li canviava o arreglava la tanca, etc. Però, un cop fetes aquestes operacions, la
Actualment, fer un sopar a base de fondue de formatge és cosa principalment dels esquiadors de la Cerdanya, que han heretat la tradició dels seus homòlegs dels Alps. Però va haver-hi un temps en què a Barcelona la fondue era un plat poc conegut, amb un punt exclusiu i chic, que de seguida -cap a finals
A Vic, del carrer Jacint Verdaguer la gent gran encara en diu “el carrer d’en Verdaguer”. I és que fins no fa gaire mossèn Cinto no era vist com un personatge històric sinó com algú proper i fins i tot familiar. Moltes famílies vigatanes tenen anècdotes sobre mossèn Cinto. A casa també en conservem alguna,
Champfleury: L’estiu (1846) Quan arriba l’estiu, el sol és el rei del món. Convoca els seus raigs i els dóna ordres diverses: -Brillants servidors meus, aneu per tota la terra. “Tu estovaràs l’asfalt. “Tu et penjaràs a l’esquena del negre, perquè els colons tenen set i els agrada beure la suor dels negres. “A tu t’encarrego
No fa gaire que vaig descobrir Baudelaire més enllà de Les flors del mal, especialment els seus escrits sobre art, molt suggestius. En atenció als Reis d’Orient, reprodueixo aquest text seu sobre les joguines: Moral de la joguina (1853). Charles Baudelaire “Fa molts anys (quants?, no ho sé: això es remunta als temps nebulosos de la