Las al jaç

Almenys tot semblava esdevenir-se així quan em despertava l’endemà d’haver sopat a La Raspelìère, i en puc donar fe, jo, l’estrany humà que, tot esperant que la mort l’alliberi, viu amb els finestrons tancats, no sap res del món, s’està immòbil com un mussol i, com aquest, només hi veu una mica clar en la tenebra. (…) Truca el timbre i plora quan s’adona que aquest cop no el vindrà a atendre l’àvia, com abans, sinó un indiferent cambrer de l’hotel. (…) Entra el cambrer i no gosa demanar-li l’hora perquè no sap si ha dormit, quantes hores ha dormit (potser hauria de dir quants dies, perquè torna amb el cos extenuat, la ment reposada i el cor nostàlgic, com si arribés d’un viatge massa llunyà com per no haver tingut una durada llarga). És clar que pot pretendre que només existeix un temps, per la fútil raó que mirant el rellotge de pèndol comprova que el que li havia semblat un dia sencer només ha estat un quart d’hora. Però és que justament en el moment en què ho comprova ja és un home despert, immers en el temps dels homes desperts, desertor de l’altre temps. Potser inclús més que d’un altre temps: d’una altra vida: els plaers que gaudim dormint, no els anotem en el compte dels que hem sentit durant la nostra existència. (…)

He dit dos temps però potser només n’hi ha un, no perquè el de l’home despert compti per al dorment sinó més aviat perquè l’altra vida, la del son, no està -en la seva part profunda- sotmesa a la categoria del temps. Així m’ho semblava quan m’adormia tan completament després dels sopars a La Raspelière. En despertar, comprovava empipat que el cambrer no havia vingut tot i que jo havia trucat deu vegades. A la que feia onze, venia. Només era la primera. Les altres deu havien estat simples esbossos, en un son que encara durava, del truc que jo volia fer. Les meves mans rígides no s’havien ni mogut. Però aquells matins (i això és el que em fa dir que el son potser ignora la llei del temps) el meu esforç per despertar-me consistia sobretot en un esforç per fer entrar en el marc del temps el bloc obscur i indefinit del son que jo acabava de viure. No és una tasca fàcil; el son, que no sap si hem dormit dues hores o dos dies, no ens pot proporcionar cap punt de referència. I, si no en trobem un d’exterior i no aconseguim tornar a entrar en el temps, ens adormim de nou durant cinc minuts que ens semblen tres hores. (…)

Entrava el cambrer. No li deia que havia trucat moltes vegades perquè m’adonava que fins aquell moment només havia somiat que trucava. Però m’espantava pensar que aquell somni havia tingut la nitidesa del coneixement. No tindria el coneixement, recíprocament, la irrealitat del somni?

En canvi li preguntava qui havia estat trucant el timbre tota la nit. Ell em deia que ningú, i ho podia assegurar perquè el quadre dels timbres ho hauria marcat. Tanmateix, jo sentia els trucs repetits, quasi furiosos, que encara em vibraven a l’orella i que se m’hi havien de quedar durant dos dies. El son rarament llança sobre la vida desperta records que no morin amb ell. Són comptats, aquests aeròlits. Si es tracta d’una idea que el somni hagi forjat, es dissocia ràpidament en fragments minúsculs, irrecuperables. Però en aquest cas el somni havia fabricat trucs de timbre, o sigui sons, i aquests, més materials i més simples, són també més duradors.”

(Sodoma i Gomorra)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!