Las al jaç

Alegreu-vos, sí, perquè aquesta primavera l’Auditori de Barcelona ha programat la Vuitena de Mahler, una obra que només es pot fer molt de tant en tant perquè exigeix una gentada dalt de l’escenari: una orquestra enorme, un cor colossal (amb seccions d’adults i infantils) i vuit cantants solistes (tres sopranos, dues contralts, tenor, baríton i baix). El programa del concert de l’Auditori anuncia que l’OCB estarà reforçada per l’orquestra de l’ESMUC i que, a més dels vuit cantants solistes, hi participaran el Cor Madrigal, el Cor Lieder Càmera, l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música, el Cor infantil de l’Orfeó Català i el Cor infantil Amics de la Unió.

L’estiu de 1906 -que Alma Mahler descriu com “el nostre últim estiu tranquil, pacífic i agradable”- Gustav Mahler va compondre la Vuitena simfonia frenèticament, en un temps rècord (“com si me l’estiguessin dictant”, va dir Mahler, cosa que evoca inevitablement la llegenda sobre la manera com Händel va concebre El Messies.)

L’obra es va estrenar a Munic l’any 1910. El promotor del concert, l’empresari Emil Gutmann, adonant-se de les dimensions de l’esdeveniment, va llogar una sala enorme, amb capacitat per a 3.200 espectadors. Per a animar la venda d’entrades, Gutmann es va empescar el sobrenom de Simfonia dels mil, una denominació que Mahler mai no va aprovar. Segons La Grange, el dia de l’estrena hi havia més de mil intèrprets: 157 instrumentistes, 850 cantaires (entre els quals, 350 nens) i els vuit cantants solistes. L’estrena fou un èxit, cosa poc freqüent en les estrenes mahlerianes. A platea hi havia noms com Thomas Mann, Arthur Schnitzler, Stefan Zweig, Richard Strauss, Camille Saint-Saëns o Anton Webern, que va manifestar que aquella música era “d’una bellesa quasi insuportable”.

La Vuitena no és la millor simfonia de Mahler però és de les més singulars. En part sembla una cantata, un oratori o fins i tot una òpera. El conjunt és com una catedral estranya, amb elements kitch, excessiva; una espècie de Sagrada Família.

El llibret de la primera part és un himne llatí del s. IX (Veni Creator Spiritus). Comença d’una manera insòlita, a tot drap, com si fos un finale, invocant el Creador amb ànsia, amb urgència. Aquesta primera part és frenètica i nerviosa. L’apoteosi final, amb tot el contingent en marxa (orquestra, cors i solistes), és aclaparadora. Mai no m’ha semblat natural que que el públic hagi d’acollir en silenci aquell devessall de decibels; per això trobo que entre la primera i la segona part s’hauria de fer un descans.

La segona part, basada en l’escena final del Faust de Goethe, és més equilibrada i fa un ús més controlat de les forces vocals i instrumentals. Comença amb un extens preludi orquestral que asserena l’ambient, i, a partir d’aquí, la música segueix un moviment ascendent: el cant plenament humà del Pater Profundus dóna pas a la música celestial dels infants benaurats i, més endavant, als lieds encadenats de les dones penitents, que en algun moment poden resultar no aptes per a diabètics però en general són d’una bellesa solemne. En el finale, Mahler torna a deixar anar les regnes: el ple del contingent vocal i orquestral assoleix el cim a tota màquina i condueix a una coda orquestral apoteòsica, entre sons de platerets.

Mahler no era exactament un creient. Bruno Walter explica que un dia Alfred Roller va preguntar a Mahler per què no componia una missa, i aquest va respondre: “el Credo, no el podria fer”. Més tard, quan va concloure la Vuitena, va comentar a Roller: “aquesta és la meva missa!”. Probablement és l’única obra de Mahler on no apareix la ironia. El seu missatge és afirmatiu sense reserves: proclama la fe en la immortalitat de l’esperit humà tal com l’entenia un autor laic com Goethe. Anys abans, ja havia expressat una idea sembalnt en la Segona simfonia, l’altra gran “missa” de Mahler.

El Mahler de la Vuitena queda reflectit en una anècdota de quan va visitar les cascades del Niàgara. Segons diuen, davant el retruny formidable que feia l’aigua en caure, Mahler va exclamar: “Per fi un fortissimo!!”.

Si us agraden els sons torrencials, no cal que aneu al Niàgara: mireu si encara queden entrades per a la Vuitena. No us en penedireu.