Art
Deixa un comentariM’olorava un agost de patir.
Patir calor. Patir feina. Patir solitud.
Potser és que tot resulta més lleuger quan ens hem fet una idea gairebé insofrible.
Patir calor. Patir feina. Patir solitud.
Potser és que tot resulta més lleuger quan ens hem fet una idea gairebé insofrible.
O potser és que les dependències ens les creem i ens les creiem més que les necessitem.
El cas és que s’hi està bé en aquesta terrasseta de l’Eixample buida de gent però plena de tranquil·litat.
Sempre he sabut que la mare tenia raó quan deia allò que només s’avorreix qui no sap trobar-ne la gràcia.
Són dies de més nacionalisme banal que bars on sembla que la festa no s’acaba, però arribarà que la ciutat es desempallegarà de la soneguera d’agost i arribaran també articles enllestits. La truita unes vegades està cap per amunt i altres cap per avall i és precís trobar-los el punt exacte a tots dos costats perquè surta bona. En això estem, llavors. Combine estones d’empassar-me Avui i Vanguardies dels setanta i vuitanta amb estones d’hamaca a l’ombra, d’aquestes en què t’agafes fort a una història i la fas una miqueta teua. Les últimes han estat les de Joan Olivares a Ultratge (no hi ha València sense visita a la Tres i Quatre) i les he degustades com qui degusta un collar de cireretes que acaba en una guindota, grossa i agredolça. Vos les recomane! Quan em pica la nostàlgia i els baticors m’interrompen la feina, practique l’esbarjo estàtic. Vinc a buscar el cap desficiós, pinyol d’aquest bloc de notes, que sap com immunitzar-me a l’avorrició. I en qüestió de pocs segons esmorze a Le pain quotidien, em faig un bany al llac Lémhan, volte per la caleta de Portlligat i em bec una Ichnussa freda, ben freda. També torne a la terreta, allà on em venç el sentiment tothora. Sope i ressope les especialitats del pare, sempre atent a un bon vinet per complementar menja i conversa. Dine i redine paelles de l’avi. Bec i rebec tots els rom cola que ens porten al Capri -tot i no haver-los demanat- mentre ens esperancem a canviar el món amb programes electorals tan ideals que no entenc el perquè estem tots sense ofici ni benefici. Més calmada, m’estire a la tovallola i visc la mar ‘salà’ a la nostra manera (aquesta va per tu, Marineta), i agraisc que encara existisquen mares com la teua, il·lusonades a brindar per la vida amb tanta boira a l’aguait. Tornant a raons de mare, diuen que la troballa és la més innocent de les meravelles dins el nostre desert. Llàstima d’aquells que no saben apreciar-ne l’art i s’avorreixen a l’estiu…