La paella mecànica

Així, un dels punts de la declaració d’ICV al.ludeix directament als Països Catalans, de la següent manera:

“Els atacs a la llengua catalana i a l’autogovern en el cas del País Valencià i de les Illes Balears han estat liderats pels respectius governs. Amb aquests i d’altres pobles compartim una llengua i uns vincles històrics i culturals, en el marc dels Països Catalans, cap als que expressem la nostra solidaritat, la voluntat de compartir l’avenc? cap el reconeixement dels drets nacionals i l’ampliació de les formes de cooperació que preveu l’article 12 de l’actual Estatut.”

Per la seua banda, el text de la declaració de la CUP assenyala en el seu Preàmbul que “Els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l’autodeterminació“, per després fer-ne esment novament en dos dels punts de la declaració de sobirania:

“Punt 2- El Parlament de Catalunya considera que els intents d’encaix del nostre poble a dins l’Estat espanyol i francès han esdevingut una via sense recorregut. Els catalans i les catalanes, maltractats durant segles per part de l’Estat espanyol, tenen dret a manifestar les seves legítimes aspiracions nacionals mitjançant un referèndum, com a part d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans.

Punt 3- El Parlament de Catalunya, com a òrgan de representació d’una part del territori de la nació catalana, aspira a participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, sempre i quan aquesta sigui la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris. Conseqüentment, insta el Govern de Catalunya a obrir un procés de diàleg amb els agents socials, econòmics i culturals dels Països Catalans per sondejar la seva voluntat de sumar-se a un procés de sobirania més ampli, i explorar possibles vies per a seva verterbració nacional.”

La declaració de sobirania proposada per CiU-ERC, però, no recull aquest concepte.

No obstant això, ERC sí que reconeix la unitat nacional dels Països Catalans, tal i com figura en nombrosos documents interns i en el fet de ser un partit que manté una estructura confederal en els tres grans territoris que conformen la nació catalana completa: Principat, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses.

Però per part de CiU el reconeixement obert d’aquesta realitat nacional no és tal, ja que ha estat sempre molta la tebior i, algunes voltes, fins i tot la negació amb la qual s’ha emprat en les seues declaracions públiques al respecte (encara que potser no tant en declaracions privades, almenys en alguns dels seus màxims dirigents).

Només cal recordar-ne algunes de les realitzades per part d’en Duran i Lleida. En una ocasió, en una de les seues cartes setmanals, va fer referència al tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià, expressant-se d’aquesta manera: “El PP valencià hauria de rectificar la seva posició. Sóc conscient que des de Catalunya hem comès errors polítics respecte a València. La mateixa utilització del terme Països Catalans substituint la voluntat del poble valencià ha estat un error. Cal afegir que avui el Bloc Nacionalista Valencià no vol ni sentir parlar d’aquest terme… Com s’han equivocat els que, com ERC -i ara sembla que Solidaritat-, s’implanten com a força política a València per discutir a pocs milers de vots i restar a les posicions catalanistes de partits valencians”.

Perquè cal recordar que, tant el primer esment escrit del terme “Països Catalans”, com la primera vegada que es dota d’un significat plenament polític i nacional, més enllà de l’àmbit històric, cultural o lingüístic, han estat aportacions netament valencianes.

El terme Països Catalans, per designar a tots aquells territoris units per una llengua i una cultura catalanes comuns, es troba historiogràficament documentat per primera vegada cap a l’any 1876.

Va ser precisament un valencià de Catarroja (l’Horta Sud), Benvingut Oliver i Esteller, jurista i Membre de la Reial Acadèmia de la Història, el primer a esmentar en la seua obra “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I”, on va va escriure: “Existe una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y Valencia… Este hecho arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad”.

No obstant això, va haver de transcórrer quasi un segle des de l’obra d’en Benvingut Oliver fins que un altre valencià de Sueca (La Ribera Baixa), Joan Fuster, fora el primer (un altre valencià, una altra vegada!) en donar al terme “Països Catalans” tot el seu significat nacional.

Efectivament, en la seua obra “Nosaltres els valencians”, publicada el 1962, Fuster no només ordena el pensament nacionalitari valencià, sinó que, a més a més, determina de manera clara i nítida quin és el subjecte polític central del seu estudi: els valencians.

I a l’igual que Copèrnic explicà l’Univers situant el Sol i no la Terra al centre de l’Univers, Fuster explicà la seua visió canviant la perspectiva, i al preguntar-se “què som els valencians?” ens situa com a subjecte polític i lliure, per tant, de la visió distorsionant de qualsevol element exogen a l’existència dels valencians com a subjecte col:lectiu històric.

I al situar els valencians com el centre del seu estudi i preguntar-se què som, Fuster arriba a una altra conclusió: els valencians som part, particular, però indestriable de la nació catalana.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, va escriure Joan Fuster.

Des de Fuster, la nació catalana ja no és la la nació de Prat de la Riba o de Vicenç Vives, restringida estrictament al Principat de Catalunya, sinó l’ampliada a valencians i balears.

A partir de Fuster, la qüestió ja no és com encaixa la Catalunya estricta amb Espanya, sinó com fer els Països Catalans.

Resulta interessant, comparar el “Nosaltres els valencians” amb “Notícia de Catalunya” de Vicenç Vives, publicat al 1954. Vives, a diferència de Fuster, redueix la “nació” al Principat de Catalunya, i no com una part constitutiva d’una nació més ampla o perquè aquesta siga l’element central del seu estudi per se, sinó en relació, d’encaix o desencaix amb Espanya.

Com molt bé escrivia fa uns dies a la VilaWeb el periodista Marti Estruch “Existeix Barcelona i existeix València, i caminem per poder ser i volem ser per caminar. Els principatins tenim un sud, que no són les terres de l’Ebre, sinó Alacant, i els valencians tenen un nord, que no és Vinaròs sinó Perpinyà… Ara que el Principat ha emprès el camí cap a la llibertat, convé no oblidar-ho, perquè quan els valencians es despertin finalment de la letargia convindrà mostrar-los que els hem deixat la porta oberta… El sud també existeix, tal com diu un poema de Mario Benedetti que canta Manolito Serrat, per anomenar-lo com Fuster, i que molts li atribueixen injustament. Gràcies a personatges com Joan Fuster i Andreu Alfaro, Ausiàs Marc i Vicent Andrés Estellés, Raimon i Obrint Pas, sabem a més que el nord sense sud no té sentit, és incomplet i molt més pobre. Nosaltres, els valencians del nord, i ells, els principatins del sud, seguim, seguirem. “

O com va dir Lluís Llach al llibre d’entrevistes “Ser Joan Fuster”: “Nosaltres estàvem acostumats a ser catalans petits, i ell ens va obrir la porta d’una catalanitat molt més complexa, molt més àmplia, molt menys egoista, molt més plural, molt diferent. […] Molts catalans del Principat no s’adonen que el nostre projecte, només català, sense els Països Catalans, és molt pobre, s’acaba molt aviat. En canvi, el projecte de futur dels Països Catalans és molt engrescador, perquè és més complex i més ric. I el mestratge de Fuster és cabdal.”

Cal fer esment també, per ser-ne justs, que Solidaritat per la Independència (SI), un altre partit farcit de polítics nascuts al País Valencià i ara fora del Parlament català arran de les darreres eleccions catalanes, va defensar amb força des de la seua constitució com a partit la idea de la nació catalana completa com a part essencial del seu ideari polític.

Bienvenido Oliver i Joan Fuster… i després alguns altres intel.lectuals valencians que han mantingut viva la flama de la reivindicació fusteriana de la nació catalana completa al llarga dels darrers anys. Aquesta és la aportació valenciana que es pot veure a hores d’ara en algunes de les propostes de declaració de Sobirania que s’han presentat en el Parlament.

I el que espere és que en forme part de la Declaració de Sobirania definitiva que s’aprobe de la manera més majoritària i consensuada possible el proper dimecres 26 de gener al Parlament de Catalunya.

Patraix, València (L’Horta), a 20 de gener de 2013.