La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

De València CF a Generalitat Valenciana CF, en la Champions league del balafiament i la indignitat.

El 20 de maig de 2004, el València CF es proclamava a Goteborg campió de la Copa de la UEFA.

Després de la celebració, i de tornada a casa a la nit, a l’aeroport suec destacava una persona especialment feliç que lluïa amb orgull una bufanda de l’equip i que rebia compliments de tot el món. El seu nom era Francisco Camps i la seua professió president de la Generalitat Valenciana.

Francisco Camps estava considerat en aquell moment pel seu partit com un gestor modèlic i admirat, un referent i exemple a seguir per tots els presidents autonòmics del Partit Popular.

Camps era membre de diverses penyes valencianistes, i en aqueix any de 2004 va intervindre en la lluita pel control del València CF.
Per evitar el retorn de
Paco Roig a l’equip, a qui considerava un perill, Camps va convidar a assumir la presidència a Juan Soler, aleshores prestigiós president dels promotors immobiliaris valencians.

Aquest va embarcar a la societat en un projecte faraònic: la construcció d’un nou estadi per 75.000 espectadors i la venda dels terrenys del camp de futbol actual.
Era l’època en la que l’Ajuntament de València comptava amb una regidoria de Grans Projectes.

Allò era tot el símbol d’una idea: la del poder públic al servei de l’emprenedoria privat.

L’alcaldessa de València, Rita Barberá, amb el turisme com a motor de l’economia valenciana, va organitzar els millors i més glamurosos esdeveniments esportius a la seua ciutat: la Fórmula I i la Copa de l’Amèrica… luxe a borbolls al port!
També va postular a la ciutat com a subseu olímpica, però per a això necessitava un projecte més popular encara: una final de la Champions League

Amb aquest propòsit, l’Ajuntament, la Generalitat i el València CF van signar, en plena festa financera de Bancaixa, un acord urbanístic tan aparentment senzill com la pròpia especulació urbanística: es vendrien els terrenys de l’històric estadi del club per construir habitatges i torres d’oficines.
Amb els diners de l’operació es construiria un nou i grandiós Nou Mestalla, per orgull de “valencians i valencianistes”, com van aplaudir el 2007 els signants de l’acord: Rita Barberá,
Francisco Camps i el president del club, el constructor Juan Bautista Soler.

Però l’esclat de la crisi financera va fer que els plans inicialment previstos no foren com s’esperava.

La crisi de liquiditat va fer que el club paralitzara les obres del nou estadi el febrer de 2009, en no poder pagar a la constructora.
Sembla ser que alguns dels protagonistes d’aquesta pel.lícula van decidir
unflar una bombolla que ja s’estava desinflant per, de passada, provocar la eixida de Juan Soler de la presidència del club.

L’any 2010, i gràcies a un nou crèdit avalat aquesta vegada amb diners públics en comptes de per patrimoni immobiliari, el club passava a estar en mans de la Generalitat Valenciana, la qual va garantir com avalador una ampliació de capital per valor de 81 milions d’euros.
Aquesta ampliació de capital es va dur a terme el 2010, amb l’objectiu de refinançar el club i obrir a la societat civil l’accionariat, a fi d’evitar l’aparició d’un ‘fons voltor’ que poguera fer-se amb el club i després desintegrar-lo.

Per això, José Luis Olivas (president de Bancaixa) i Francisco Camps van idear la “Fundació València Club de Futbol”, que es va quedar amb el 51% del club per aqueixos 81 milions d’euros

La megalomania dels dos personatges claus en aquesta història, com eren Francisco Camps i Rita Barberà, va fer que es dugueren a terme re-qualificacions urbanístiques per a un club de futbol que no tenia múscul financer.
La crisi els havia explotat als nassos, ja que el valor del terreny de l’estadi actual, amb el qual pretenien traure els diners per finançar a nou estadi, havia caigut en picat.

L’estadi en construcció del Nou Mestalla, situat en un preuat solar situat a l’avinguda de les Corts Valencianes (que es va re-qualificar de sòl esportiu públic a sòl privat), es va convertir des d’aleshores en símbol d’una cultura immobiliària frustrada… una mola gegantina de ciment, en ple eixample urbà de València, abandonada des de fa dos anys perquè no hi ha diners per pagar a la constructora.

El banc que va sostindre l’operació (Bancaixa) es va enfonsar (o, millor dit, el van enfonsar), i quan la nova Bankia va absorbir el marró financer no va voler saber res de l’operació.
Fart de concedir constants refinançaments al club, José Ignacio Goirigolzarri, substitut de Rodrigo Rato en Bankia, no va perdonar el venciment d’un segon pagament d’interessos per valor de 4,5 milions d’euros, de manera que la Generalitat Valenciana ha hagut de executar un aval que mai preveia que hauria d’arribar a executar. 

El 28 de juliol de 2011, just abans de renunciar al seu càrrec assetjat i desprestigiat per la seua implicació en la trama Gürtel, Francisco Camps va deixar un últim i enverinat regal al seu successor, Alberto Fabra: avalar, a través de l’Institut Valencià de Finances (IVF), els diferents préstecs que anaven necessitant, no només el València CF, sinó també l’Hèrcules CF i l’Elx CF. En total 118 milions d’euros.

Aquesta vegada no hi havia sòl que avalara aquesta operació i la Generalitat Valenciana va arribar al rescat del València CF davant el nou crèdit bancari. 

A hores d’ara el pitjor de tots els escenaris s’ha fet realitat: la Fundació del València, sense ingressos perquè no ha aconseguit compradors de les accions, no ha pogut fer front als interessos d’aquest crèdit signat en plena recessió, de manera que la Generalitat ha de fer-se càrrec del seu deute de 86 milions amb Bankia, i passa a assumir tot el passiu i els actius del club, és a dir, un deute bancari proper als 360 milions d’euros.

D’aquesta manera, la Generalitat Valenciana “nacionalitza” a tots tres clubs i es converteix en el seu màxim accionista, contravenint la Llei de les Societats Anònimes Esportives, que prohibeix controlar el 5% de més d’una societat anònima esportiva en la mateixa competició. 

A hores d’ara els impagaments se li s’apilen a la Generalitat: als proveïdors, a les farmàcies, a les persones dependents i als hospitals de gestió privada, entre molts altres. I les retallades massives es disparen contra l’educació, la sanitat i la investigació, què estan ofegant socialment la població, tot en una situació de fallida financera tècnica… però el Consell ha de fer front ara al deute de 86 milions amb Bankia de la Fundació del València CF!!! 

El Consell i Bankia portaven ja un temps negociant aquest nou escenari que es veia vindre, conscients que la Fundació seria incapaç de fer front al pagament dels 4,8 milions interessos del préstec de 81 milions d’euros amb el banc.

El pla acordat entre tots dos és que Bankia no es cobrarà el crèdit total de 86 milions, sinó que s’establiran uns terminis més còmodes per fer els pagaments, al mateix temps que el Consell, que passarà a controlar directament la Fundació amb el nomenament d’un president “representatiu”, esperarà l’entrada d’un inversor miraculós que estiga disposat a assumir el deute del València.

I ahí rau la clau del futur: en les parcel.les de l’actual Mestalla, pendents d’una venda milionària quan la crisi escampe, i en la futura explotació comercial del Nou estadi. Ambdós són els grans agafadors als que s’agarra la Generalitat Valenciana per confiar en un futur traspàs accionarial del club. 

I quin és el preu del València CF?

No hi ha una resposta concreta. No té res a veure el valor patrimonial de l’entitat amb el de mercat. “La manera més fàcil de comprar el club és comprar el seu deute, però és més que improbable que algú vinga amb més de 400 milions d’euros”, asseguren fonts pròximes al club.
Perquè als 360 milions del deute del València (250 corresponen a curt termini i la resta del dèbit no té venciment), cal sumar-ne 86 del préstec de la Fundació, que controla el 72 per cent de l’entitat. “La eixida més factible és que un inversor compre la majoria accionarial i refinancie el deute que té el València amb Bankia“, asseguraven les mateixes fonts. 

De moment, el Consell ha establert un pla conjunt amb el Bankia: pagarà terminis molt més econòmics mentre sondeja el mercat a la recerca de l’aparició d’un mecenes.

El resultant de tota aquesta hilarant historia ací el tenim: una Generalitat esdevinguda en Generalitat Valenciana CF

I ara fent de entrenador, vos vaig a proposar una sucosa alineació d’aquest nou equip amb les seues “estreles”:

Porter:

-Rita Barberà (L’alcaldissima de València… qui s’atreviria a acostar-se a la porteria?).

Defenses:

Carlos Fabra (ex-president de la Diputació de Castelló. Imputat per tràfic d’influències, suborn i delicte fiscal).

-Milagrosa Martínez (ex-presidenta de les Corts Valencianes i ex-consellera de Turisme. Imputada pels delictes de suborn i prevaricació).

-Angèlica Such (ex-consellera de Turisme. Imputada per irregularitats en les contractacions de Fitur amb la trama Gürtel, finançament irregular i delicte electoral).

-Ricardo Costa (ex-secretari general del PPCV. Imputat per delicte electoral i falsedat documental)

Migcampistes:

-Luis Díaz-Alperi (ex-president de la Diputació d’Alacant i ex-batlle d’Alacant. Imputat per delictes de revelació d’informació privilegiada, tràfic d’influències i suborn).

-Sonia Castedo (actual alcaldessa d’Alacant, que va substituir Alperi en el càrrec. Imputada pel TSJCV pel tripijoc del Pla d’Ordenació Urbana de la ciutat d’Alacant)

-José Joaquín Ripoll (ex-president del Partit Popular d’Alacant i ex-president de la Diputació provincial. Imputat pels delictes de suborn, frau, tràfic d’influències, revelació de secrets i negociacions prohibides a funcionaris)

Davanters:

-Enrique Crespo (extrem dret, molts del PP podrien jugar en aquesta posició… Ex-batlle de Manises i ex-vicepresident de la Diputació de València. Imputat a l’anomenat Cas Emarsa com a president d’aquesta empresa pública de tractament d’aigües residuals).

-Francisco Camps (davanter centre i crack de l’equip, un autèntic “tocapelotas”. Ex-president de la Generalitat Valenciana. Va estar imputat i després absolt per la trama dels vestits de Gürtel)

-Rafael Blasco (extrem esquerre, per allò de la seua militància en l’extrema esquerra (primer el PCE, el MCE i finalment el FRAP) durant la seua joventut. Ex-conseller de quasi tot, tant amb el PSPV com amb el PPCV. La jutge li atribueix delictes de prevaricació, suborn, tràfic d’influències, falsedat documental i malversació de cabals públics per la seua implicació en la trama que presumptament va desviar fons destinats al Tercer Món quan Conseller de Solidaritat).

Quantes Champions leagues i quants balons d’or de la vergonya i la indignitat podria guanyar aquest equip?

Patraix, València, a 25 de gener de 2013.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent