La paella mecànica

Ahir es va produir, al meu parer, una notícia realment extraordinària.

Una d’aqueixes notícies en la què, fins que no passe un temps, no podrem valorar en tota la seua extensió les repercussions de tota mena que pot tindre en les enormement desiguals relacions, actualment existents, entre els ciutadans i els seus governs elegits democràticament, per un costat, i el poder financer globalitzat, per un altre.

Perquè enmig del canibalisme neoliberal en el qual estem vivint des de fa unes dècades, i molt particularment des de que va esclatar aquesta gran estafa financera, a la qual eufemísticament han anomenat “crisi”, un país, un xicotet país vull recalcar, ha fet mossegar la pols a la totpoderosa banca internacional.

Com tots sabeu, estic parlant d’Islàndia.

Islàndia, al contrari del que feren països com Grècia, Irlanda o el mateix Estat espanyol, entre d’altres, es va plantar davant la banca internacional i la CE i es va negar a que els seus ciutadans pagaran les pèrdues en què havien incorregut els seus bancs jugant al monopoli financer neoliberal.

El govern islandès va preguntar als seus ciutadans per dues vegades, en dues consultes populars, si aprovaven tornar al Regne Unit i a Holanda la xifra de 4.000 milions d’euros per la fallida de les seues entitats financeres, en unes condicions lleonines: en el primer dels referèndums la condició era la de tornar aquests diners amb un interès del 5.5% en 15 anys, i en el segon d’ells la condició era tornar-los amb un interès del 3% en 33 anys… Les oligarquies bancàries europees estaven preparant en aquells moments la corda que haurien de posar al voltant del coll dels islandesos.

Però per dues voltes el poble islandès va contestar que NO a aquesta pregunta.
El govern del país va respectar plenament la seua decisió majoritària, decidida democràticament, el que demostrava que la “revolució de les cassoles” estava en plena expansió a Islàndia.

Com a conseqüència d’això, la Comissió Europea (CE) va dur a Islàndia davant el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC), per violar la directiva europea sobre garanties de dipòsits, que obliga els estats a garantir un mínim de 20.000 euros als dipositants d’un banc en fallida.

I l’esperada decisió del tribunal es va produir ahir.
L’AELC va considerar que Islàndia no va violar la llei quan es va negar a tornar als 300.000 estalviadors estrangers els diners dipositats en unes entitats que oferien uns interessos molt elevats.

La sentència del tribunal aporta, però, un matís molt interessant: Islàndia no està obligada a pagar, ja que “el fons de garantia de dipòsits va ser incapaç de fer front a les seues obligacions en el cas d’una crisi sistèmica”.
Aquest matís podria establir jurisprudència davant futures situacions similars, en les que els Estats es neguen a tornar els diners dels seus estalviadors estrangers en situacions econòmiques excepcionals.

M’adherisc plenament al judici emès per l’economista islandès Magnus Skúlasson: “És una victòria per a la democràcia. S’envia el missatge que els bancs no poden recollir els beneficis i enviar la factura als contribuents quan les coses van malament”.

Al meu parer Islàndia és, a hores d’ara, el far que ens indica a la ciutadania europea el camí que cal seguir, el camí de la democràcia participativa que afirma el poder de la sobirania popular sobre les elits financeres que corrompen les nostres democràcies.

Patraix, València, a 29 de gener de 2013.