Totxanes, totxos i maons

Coincideixo amb l’amic Salvador Company en una reunió i en veure que a l’americana hi duc encara el pin que vaig comprar avui fa justament vuit dies a la llibreria de la Universitat de València em diu que va llegir el meu comentari i m’informa que el dissenyador de la mascota raríssima a què feia referència (i que tragino en la meva solapa) és l’ínclit Javier Mariscal. Ara ja ho entenc tot.

No s’acaben, però, aquí les meves relacions recents amb el País Valencià. M’arriba un correu electrònic de la senyora o senyoreta Eva, de Castelló, amb un parell de comentaris que li agraeixo. En el primer m’interroga sobre els motius que em van dur a il·lustrar la meva nota d’abans d’ahir –“Ofici de criticaire”– amb la imatge de dues ulleres. “¿Vol donar-nos a entendre -em pregunta l’Eva- sense acabar-ho de dir obertament que els crítics tenen dues vares de mesurar segons qui sigui l’autor del llibre que han de jutjar?”  (n’hi ha més)

Li responc amb molt de gust (després, això sí, de fer un sonor “Glups!”). Li juro que la meva capacitat d’abstracció simbòlica no arriba a extrems tan subtils, cregui’m. Tenia dues imatges per triar i em vaig decantar per la que en aquell moment (eren prop de les onze de la nit i em moria de son) em va semblar que ompliria millor l’espai per a la il·lustració. Avui, perquè no sigui dit, he penjat l’altra i en paus. Ja ho veu, amiga Eva, si n’era de senzilla la motivació.

(I si l’interessa li diré que, efectivament, crec que no es pot tenir la mateixa consideració davant del llibre mediocre d’un autor consagrat que davant del llibre mediocre d’un autor primerenc. I que consti que no parlo de donar peixet. Parlo de tenir una noció clara de les proporcions i les diguem-ne responsabilitats literàries -i perdó per la grandiloqüència- de cada cas.)

Diu més coses, l’Eva, en el seu correu. Concretament s’agafa a una frase de la meva nota valenciana: “Aquesta gent està a la trinxera i es mereix que els fem costat”. Una frase que jo escrivia a propòsit de la llibreria Tres i Quatre però que no tinc cap inconvenient a fer extensiva a la situació de la gent que escriu en la nostra llengua comú al País Valencià. L’Eva, però, em pregunta si no crec que la culpa d’aquesta marginació no l’hem de repartir entre els mateixos escriptors valencians i algunes tribunes d’opinió del Principat.

“¿És lògic -em pregunta- que en el suplement de l’Avui la major part de les crítiques de llibres d’autors valencians les signin només escriptors del País Valencià? ¿No els interessen als crítics catalans els llibres que s’escriuen de la Sènia cap avall?”. I m’invoca el cas del suplement d’abans d’ahir on, efectivament, l’escriptor Vicent Usó signa la crítica de la novel·la “L’home de Melbourne”, de Juli Capilla.

I per complementar els arguments de la seva tesi m’esmenta uns quants casos concrets d’escriptors valencians que habitualment fan crítica de llibres de col·legues seus: Xulio Ricardo Trigo, Josep Iborra, Manel García Grau, Ramon Guillem, Joan Garí, l’esmentat Usó… “Unes crítiques -afegeix i acaba l’Eva- que casualment sempre són benèvoles i amistoses per si de cas en una altra ocasió canvien els papers entre el crític i el criticat. Hui per tu, demà per mi… Així no ens escaparem mai de la trinxera”.

Reconec que no m’he dedicat a fer un inventari dels escriptors valencians que fan crítica a col·legues com sí que sembla que ho ha fet l’Eva. Crec, però, que la meva desconeguda corresponsal exagera una mica -jo mateix, barceloní, he parlat de llibres de Toni Cucarella, Josep Franco, Joan F. Mira, Ferran Torrent, Pep Ballester, Salvador Company, etc. tant a l’Avui com a Caràcters, a Serra d’Or o a Qué leer- però no li nego una base de veritat a tot el que diu la senyora o senyoreta Eva, de Castelló.

“Dilluns Inserso”

Ara, però, plego. D’aquí a unes hores l’A. i jo començarem el nostre cap de setmana anual dedicat a les terres gironines. Passarem dissabte i diumenge amb uns bons amics a Calella de Palafrugell i dilluns ens escaparem tots dosets cap a Girona per veure les ornamentacions florals dels patis del barri antic. No cal que insisteixi en el que representa per mi aquesta meravellosa ciutat. Ja ho vaig escriure aquí fa us mesos.

Agafo, doncs, un dia a compte de vacances per celebrar amb l’estimada el nostre particular “dilluns Inserso” floral i gironí. Sense mòbil ni ordinador. Lluny de tanta i tanta incompetència dels nostres polítics. Amb la perspectiva d’un dinar plaent amb un bon amic escriptor estimat i admirat. I sense Bloc, que de tant en tant també toca.

I res… que vejam si l’Espanyol ens dóna demà una alegria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!