Totxanes, totxos i maons

Ahir va fer just quaranta anys que el cantant Otis Redding va morir en accident aeri. L’avioneta que el portava a ell i al seu grup -els famosos Bar-Kays de “Soul Finger”- de Cleveland (Ohio) a Madison (Wisconsin) va caure en el llac Monona, a tres minuts només de les pistes on havia d’aterrar.

Tenia vint-i-sis anys i una brillant carrera per endavant. Una carrera que havia començat el 1964 amb un àlbum de cinc estrelles: “Pain in my Hearth” en el que hi havia la seva primera gran cançó: “These Arms of MIne”.

Per l’època de la mort de Redding jo anava els vespres a l’Escola Industrial i gràcies a un company del meu curs de Construcció -José García Camas es deia- em vaig aficionar a la música negra americana que en aquells moments començava a arribar a casa nostra amb una certa puntualitat.Jo ja havia fet una tímida aproximació al gènere una mica abans atret per les Supremes -crec recordar que les vaig descobrir escoltant un “Discomanía” de Raul Matas- i per això no em va costar gaire interessar-me per la gent de segells com Tamla Motown, Atlantic i, per extensió, per tots els que interpretaven “soul”. Primerament varen ser els Four Tops però de seguida vaig incorporar al lot dels meus interessos gent com James Brown, Percy Sledge, Carla Thomas, Wilson Pickett, Aretha Franklin, els Bar-Kays, els Temptations… i Otis Redding, potent i elegant.

Es dóna el cas que tres dies abans de la seva mort el cantant havia enregistrat una cançó que havia d’encapçalar el que a fi de comptes va ser el seu àlbum pòstum: “(Sittin’on) The Dock of the Bay”. Una meravellosa balada que va escriure a Sausalito, una antiga vila de pescadors a tocar de San Francisco, bressolat per la remor de les onades contra el port i els crits de les gavines.

M’agrada pensar que en algun moment de la seva inspiració Otis Redding va deixar perdre la seva mirada cap a l’habitual capa de boira que sol amagar la majoria dels dies la ciutat de San Francisco.

Aquest estiu hem passat per Sausalito i vaig fer-hi la fotografia que il·lustra aquest apunt en la que es percep el tou de núvols que comento. Confesso que no vaig pensar gens en la fructífera estada de Redding en aquell tranquil -encara ara- indret. Ni tan sols l’home de Sausalito (vegeu aquí) me’n va fer cap esment. La fotografia, però, la vaig tirar aleshores colpit per la bellesa d’aquell port que dóna a la badia i avui, amb tots els seus defectes, la trec a la llum.

A tall d’homenatge senzill i sincer per un músic que ja té un lloc entre els més grans.