Totxanes, totxos i maons

Per compensar la immensa caspa del PP i els seus acòlits -que avui es manifesten (ai, perdó, es concentren) a Madrid en favor de la Constitució i, de passada, per posar a parir a l’Estatut i a tots els que no som de la seva corda- pocs remeis hi ha tan eficaços com inocular-se una bona ració del darrer disc dels valencians Obrint Pas. I, per acabar de reforçar el tractament, una sessió amb el DVD que l’acompanya i que reprodueix el mateix concert -del 30 d’abril d’enguany a València- amb mitja dotzena de cançons més i uns quants extres. Però, sobretot, el que el devedé permet és comprovar visualment la fortíssima connexió entre els músics de l’escenari i la munió de gent (joveníssims tots!) que els segueix, salta i canta amb ells i coreja els seus eslògans amb una força d’allò més engrescadora.  Ho dic amb tota franquesa: feia molt temps que no em carregava les piles d’una manera tan ràpida i eficaç.  (n’hi ha més)

No vull entrar en gaires detalls perquè l’amic Partal ja ho va dir tot fa uns dies en el seu Bloc. Des de la meva condició de ciutadà del Principat només diré que subscric fil per randa tot el que hi diu. I des del punt de vista musical només afegiré la meva admiració per la manera com aquests xicots combinen la música tradicional (el dolçainer que porten és de categoria) amb ritmes com l’ska, el reggae o el hardcore (la secció de ritme, especialment el baixista, és també molt competent) i amb un repertori de cançons no gens trivials (“La flama”, “Del sud” o “El cant dels Maulets”, per exemple, són magnífiques).

D’altra banda, s’han de tenir molts collons per obrir un concert (i que funcioni) amb l’escenari a les fosques i una cinta gravada amb la veu de Joan Fuster dient que la unitat de la llengua és irrenunciable i que no s’hi val a badar. Que és ara o mai. Cal tenir molts collons, dic, per obrir un concert així i en el moment que s’apaguen els ecos de Fuster veure com irrompen en l’escenari mitja dotzena de músics que durant les dues hores següents no pararan de saltar, de ballar i de repartir bones vibracions.

Gràcies als Obrint Pas aquest dissabte tindrà per mi un color molt allunyat del gris caspós de la ronya dels peperos i tota la seva caterva. Tinc feines a fer però confio que podré dur a terme sense gaires entrebancs el programa d’audicions iPod previst per al cap de setmana. Una combinació que m’atreu: “Desglaç” de Miguel Poveda, “Sueña la Alhambra” d’Enrique Morente i “Material volátil”, el darrer disc d’un veterà músic valencià: Juli Bustamante, el mític autor dels no menys mítics “Cambrers” i acompanyat d’un altre vailet de la primera volada: Remigi Palmero.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!