Totxanes, totxos i maons

El començament de pneumònia que encara arrossego -ja en fase final- m’ha tingut penjat totes les festes. Des del punt de vista de la feina el procés de la malaltia ha coincidit amb dies de vacances i de permís per a assumptes personals que tenia pendents de fer i, per tant, fins avui dilluns no he hagut de demanar la baixa laboral per justificar la meva absència.

Remenant papers m’adono que l’anterior vegada que vaig estar de baixa va ser pels volts de Sant Jordi de 1996 i per una grip molt forta. Dotze anys més vell, doncs, que l’anterior vegada. M’agradaria mantenir el cicle, però em diu el nas que serà difícil… 

Les coses, a més a més, s’han complicat perquè la V., la meva mà dreta a la feina des de fa divuit anys també està de baixa a causa d’uns problemes seriosos de tendinitis en un braç que l’obliguen a una severa immobilitat. Això ho vaig saber anit, quan encara no tenia notícia de la greu notícia d’avui… (n’hi ha més)

La notícia trista, tristíssima, m’ha arribat aquest matí a través del correu electrònic d’una companya de la feina que em feia saber que el dissabte passat s’havia mort en M, un xicot de trenta-cinc anys que des de fa un parell de mesos treballava en el  meu Servei. Era una persona tranquil·la, sensible i summament educada que de seguida ens va caure molt bé, tant a mi com a la V. Ell i jo compartíem, a més a més, inquietuds literàries ja que estava matriculat en un curs de novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
 
Em consta que a casa seva el trasbals els ha deixat sense gaire capacitat de reacció i espero conèixer aviat més detalls de com ha anat tot plegat. El que sí que sabem és que la seva mort no ha estat a conseqüència de cap accident sinó de resultes d’una malaltia intermitent que patia.

L’any, doncs, no podia haver començat de manera més depriment. Sort que un parell de correus dels lectors que m’han arribat entre anit i aquest matí -un venia dels Estats Units- m’han alegrat l’estona. En ambdós casos la petició era la mateixa: ¿com és que ahir no vaig penjar el meu tradicional conte de Reis? La resposta és que no volia repetir-me. El vaig publicar per primera vegada el dia de Reis de 2005 i el vaig reproduir el 2006 i el 2007. Em semblava que ja havia fet el seu recorregut.

Desconeixia que potser per a algú la meva història havia esdevingut un cert ritual i, doncs, amb vint-i-quatre hores de retard poso l’enllaç al text amb el desig que el llegiu amb gust els qui no el conegueu i em perdoneu la vanitat de repetir-me els qui ja n’esteu farts de la mateixa història:

"Silenciós matí de Reis" (vegeu-lo aquí)