Totxanes, totxos i maons

Primer dinar de Nadal sense ma mare. Mon pare avui és a Cerdanyola, dinant a casa del  meu germà. El retrobarem per Cap d’Any. A casa nostra vénen els dos nois amb C. l’adorable enamorada del noi petit. També ens acompanya la mare de l’A., la M. i el seu fill. De fet, ja és el segon dinar de Nadal que compartim amb C., una parisenca encantadora que es guanya la vida com a promotora musical.

El noi petit de casa em passa tres discos dels Muse (vegeu aquí) que van directament a la panxona de l’iPod. Ara fa deu dies ell els estava veient en directe a Düsseldorf. Me’n parla molt bé i diu que m’agradaran. De fet ja els he començat a escoltar i crec que no s’equivoca.

(És curiós com està canviant el concepte de viatjar amb les companyies aèries de baix cost. Per aquells mateixos dies un company del nostre despatx era a Birmingham veient un concert dels Madness que, pel que sembla, tornen amb la seva antiga formació.)  (n’hi ha més)

Després del dinar he rentat tots els plats a mà. De fet, els rentaria sempre així i molt especialment els dies com avui que la cuina s’omple de plats, gots, copes, coberts, olles, pots i estris de tota mena i mesura que cal netejar i endreçar. És quasi un ritual: em tanco a la cuina, m’endollo música -fa molts anys va ser amb els nocturns de Chopin i d’allí em va sortir un conte força reeixit, per cert; avui amb els Muse- i començo a poc a poc, sense presses.

M’agrada sentir primerament l’aigua sabonosa i tèbia i el fregall que acarona cada peça. Ho faig amb les mans nues, és clar; mai de la vida amb guants. A continuació m’encanta sentir el contrast de temperatura amb el raig d’aigua freda amb què esbandeixo. El clímax suprem arriba amb l’ordenació acurada damunt dels marbres de totes les peces per tal que ocupin el mínim espai possible i, alhora, vagin escorrent l’aigua que els ha quedat. I l’apoteosi final, unes hores després, és quan vaig apilant totes les peces ja assecades i les vaig desant als calaixos, prestatges i armaris corresponents.

Em sembla que ja ho he dit més amunt, que m’agrada la C. Ara que hi penso em sembla que m’han agradat totes les enamorades que els nois de casa han anat portant durant tots aquests anys. Unes han arribat a ser més habituals, d’altres han estat més fugaces, però sempre he trobat en totes elles -i en els seus "chevaliers servants"- l’energia encomanadissa que dóna la joventut i la placidesa que transmet la gent que s’estima.

És pura casualitat però li comento a la parisenca C.-que amb nosaltres parla un català molt competent- un parell de coses relacionades amb la seva cultura que aquests dies estem vivint a casa.

La primera és que aquests dies l’A. i jo estem repassant en DVD la sèrie de sis "Comèdies i Proverbis" d’Eric Rohmer. Ja hem vist les dues primeres: "La femme de l’aviateur" (1980) i "Le beau mariage" (1981). Deliciós Rohmer…

La segona és que la vigília de Nadal vaig comprar a La Central "Les Bienveillantes", la magnífica novel·la de Jonathan Littell guanyadora del Goncourt, amb la intenció de llegir-la directament en francès. Per provar que no quedi, tu…

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!