Totxanes, totxos i maons

Un dia de l’any 2005 vaig tenir l’oportunitat d’assistir, per motius de feina, a una presentació prèvia d’aquella campanya de normalització lingüística endegada per la Generalitat que tenia com a lema “Dóna corda al català” i que com a imatge identificativa exhibia una dentadura amb ulls i peus que els cervells creatius de la campanya varen batejar amb el nom de Queta.

Una de les andròmines que es varen dissenyar com a reclam -eren temps de vaques grasses i de “que no farte de ná”–  era una Queta de plàstic a la qual se li donava corda i caminava unes passes obrint i tancant la boca amb un efecte bastant esgarrifós.  (n’hi ha més)

Quan la presentació es va acabar els responsables creatius i polítics de la campanya varen demanar-nos l’opinió cosa que vaig fer tan bon punt em va correspondre el torn de paraula. Vaig dir, senzillament, que si pretenien atrapar a la gent jove creia que s’havien equivocat perquè el concepte “donar corda” als joves els agafa molt lluny.

La gent de la meva edat sí que ens hem fet un fart de donar corda a coses. Primerament al rellotge. A tots els rellotges que corrien per casa, ja fossin de paret, de cuina, de canell o despertadors. I també, és clar, a la majoria de joguines que tenien entre els seus atributs el de la mobilitat.

Als nois d’avui parleu-los de posar-se piles o de carregar bateries, vaig dir, però no de donar corda perquè el primer que faran és buscar, estranyats, on dimonis hi ha la maroma a què ens referim.

L’expressió “donar corda” és un exemple de la facilitat amb què alguns actes quotidians s’incorporen a la parla col·loquial. El que passa és que la velocitat amb què es van cuinant els canvis de costums fa que moltes d’aquestes expressions decaiguin ràpidament abans d’arrelar ja que fan referència a coses que ja han passat a la història. És a dir, a l’oblit.

Està molt bé que el món evolucioni, és clar. Però sap una mica de greu veure com expressions de la parla que són representatives d’una època i d’uns costums no resisteixen el salt d’una o dues generacions.

En canvi, hi ha altres expressions que aconsegueixen instal·lar-se i consolidar-se en el discurs quotidià de la gent i dels mitjans de comunicació. Expressions que ens trobem a cada moment i a les quals no els aniria gens malament una bona passada de ribot que les deixés primes com un paper de fumar i inservibles com una joguina amb la corda trencada.

D’aquestes en parlaré en el proper apunt que penjaré aquest cap de setmana.