Totxanes, totxos i maons

Escoltem per la ràdio com algú comenta els resultats del darrer Estudi General de Mitjans i, més concretament, la curiosa interpretació que en va fer el Telenotícies de TV3 del dijous passat. Una interpretació que camuflava la notòria baixa de Catalunya Ràdio en la darrera onada i, molt especialment, de l’espai matinal que ha substituït la marxa d’Antoni Bassas.

“Quina barra!”, em surt des del fons del cor. I l’A. es despenja amb una de les seves admirables mostres de seny i sentit comú: “És poc, “barra”; per coses així hauria d’estar admesa en el diccionari la paraula “desfatxatés”, que ho descriu molt millor”.

Hi penso i veig que, com sempre, té raó, l’A. Hi ha conceptes amb els quals el diccionari es queda curt i, per anar bé, caldria tirar mà d’algun apèndix de mots admesos en circumstàncies excepcionals. Jo, ara mateix, puc aportar uns quants exemples…   (n’hi ha més)

A part d’aquest contundent “quina desfatxatés”!, per comptes del més discret “quina barra!” o del més visceral “Quins collons!”, en la meva llista hi posaria:

* “Sinvergüensa”, infinitament més càustic i despectiu que “pocavergonya”.

* “Despilfarro”, molt més gràfic i emfàtic que els “malbaratament”, “balafiament” o “dilapidació” que preconitza el diccionari.

* “De luju”, molt més apropiat que el convencional “de luxe” quan l’apliquem a moltes situacions quotidianes. Hi ha articles de luxe i articles clarament “de luju”. Aquests darrers, per cert, solen estar relacionats amb el “despilfarro”.

* “Candilejas”, sense punt de comparació amb el normatiu “bateria de llums” ni amb el mot “faràndula” que engloba la gent del món de l’espectacle. Del món de les “candilejas”, vaja.

RACÓ MUSICAL:
Ahir vaig trobar a la llibreria Ona una autèntica joia. Parlo de “Jazz en Barcelona 1920-1965”, tres discos compactes amb una recopilació que comença amb les orquestres que animaven els cabarets i sales de festes dels feliços 20 fins a les primeres formacions de Tete Montoliu (amb els Roda, Farrán, Bolao, Burrull…) i de Salvador Font “Mantequilla” ( amb els Gas, Miralles, Ponsa, Lizandra…) de finals dels 50 i començaments dels 60.

Els discos són el complement musical d’un llibre que fa temps que corre per casa i que devoraré així que tingui uns dies de vacances. Es titula també “Jazz en Barcelona 1920-1965”, l’autor es diu Jordi Pujol Baulenas i va nèixer a Barcelona el 1953.

Escolteu la senyora Rina Celi (Honorina Cano Alconchel fora de les “candilejas”), una cantant i actriu molt popular aquí durant els anys 40. Per exemple era la que cantava “Es tarde de fútbol”. He triat una deliciosa cançó de 1941 que es diu “Mimí mimosa”. L’acompanya l’Orquestra Gran Casino.

Feu click aquí per escoltar “Mimí mimosa”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!