Totxanes, totxos i maons

Travessen abraçats el pas de vianants mentre els observo camuflat dins del meu casc. Surten d’aquell hotel de Pau Claris que a la porta sol tenir un recepcionista de raça negra abillat de vint-i-un botó. El seu aspecte és inequívocament nòrdic. M’imagino que viuen a Estocolm, com la meva amiga blocaire, perquè, tot i el fred que fa, la seva manera de vestir em fa pensar que són gent avesada a temperatures molt més baixes. Que aquí, per a ells, som a la primavera, vaja. Travessen davant meu abraçats i riuen. I els ulls  els brillen amb la il·lusió per la ciutat que estan a punt de descobrir.

Són més joves que nosaltres. Quaranta anys, els faig. Quaranta-cinc a tot estirar. I riuen. Se senten bé junts i no se n’amaguen pas. Em vénen a la memòria escenes similars amb l’A. i jo sortint d’un hotel a Donostia, Girona o San Francisco disposats a menjar-nos el món i m’imagino com se senten.  (n’hi ha més)

També riem, l’A. i jo, moltes vegades quan passegem pel carrer. Potser és per això que m’ha cridat l’atenció aquesta parella. Perquè riuen. I perquè m’agrada la gent que riu, que s’estima i que, com ells, no se n’amaga quan passegen molt junts, descobrint les petites meravelles que cada indret els reserva. No pas per l’indret en ell mateix sinó pel fet de descobrir-lo junts.

(Com que aquests dies estic molt dylanià m’ha vingut a la memòria també la portada de “The Freewheelin'” amb la fotografia de Dylan i Suze Rotolo, la seva enamorada d’aleshores, anys 62 i 63, passejant pels carrers nevats de Greenwich Village. Tot i que, ara que m’hi fixo, la meva parella d’avui sembla suportar el fred molt millor que el mestre i la senyoreta Rotolo).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!