(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí la referència a Xarxa de Mots del fragment que he triat avui). “El quadern gris”, Josep Pla (26 d’agost de 1918) Retorn a Calella amb la fresca del matí impregnada de la sentor dels pins que escampa el coster de Cala de Cabres i de la Musclera.
Segur que no vaig ser ni el primer ni l’únic que quan va llegir aquesta notícia a Vilaweb es va quedar agradablement sorprès –meravellat, diria– pels contactes que la gent del diari “Libération” demostrava tenir aquí, ja que havien il·lustrat la portada de “Le Libé des historiens”, la revista mensual dedicada a analitzar els fets que dia a
(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí la referència a Xarxa de Mots del fragment que he triat avui). “El quadern gris”, Josep Pla (15 de juliol de 1918) He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.)
Anit es va celebrar al barri de Gràcia (Barcelona) una xerrada organitzada per l’ANC amb Vicent Partal. Val a dir que era un acte programat de temps enrere, però les circumstàncies derivades de l’actualitat varen fer que tingués un interès i una oportunitat excepcionals. Trobareu el vídeo complet al final d’aquest apunt (també en aquest enllaç).
Fa molt pocs dies vaig penjar un apunt (aquest) que vaig titular “La Revolució dels Somriures (així, amb majúscules)” en el que intentava resumir la xerrada que el divendres passat ens va fer Jordi Rodri a la llibreria Ona. Des del primer moment l’apunt va ser molt visitat i molta gent em deia que quina
Francesc Serés és un magnífic escriptor nascut fa 44 anys a Saidí, a la Franja. Des de fa molt temps escrivia un article setmanal a El País (cosa que feia que, naturalment, jo MAI el llegís) fins que la setmana passada va deixar de col·laborar-hi per evidents incompatibilitats ideològiques. Ha estat el mateix cas, coincident
Tota la vida he defensat la idea que el nombre de bones persones que ens envolten és infinitament superior al de les que no ho són. Més encara: que el nombre de persones que saben transmetre seny, harmonia i bon rotllo és superior a les que els domina el pessimisme i les ganes d’escampar malestar
Estimadíssima Mila, Tal com t’explicava al final de la carta anterior, el diumenge passat a les cinc del matí, encara fosc, em vaig encaminar cap a la plaça Sanllehy per començar un dia que ja m’imaginava que seria llarg, cansat… i històric. Abans d’arribar em vaig penjar al coll la credencial d’apoderat de l’Assemblea Nacional
Fa cosa de mig any escrivia aquest apunt dedicat a un parell de vailets nascuts el 19 de març, el mateix dia que celebro l’aniversari. La mare d’un d’ells, el Bernat, és una vella i estimada amiga que amb el Toni, el seu marit, i els dos fills –el Bernat i l’Elisenda— ara viuen a Escòcia (abans
Estimadíssima Mila, Aviat es compliran cinc anys del dia que vaig començar aquesta sèrie de cartes que t’he anat escrivint a ritmes molt variats, sense planificació ni cap objectiu prefixat. M’han anat sortint espontàniament i sense presses, que és la manera més segura i eficaç –ara que sóc gran ho sé; tu encara no, és
Un dia d’aquesta mateixa setmana la bona gent de Vilaweb em va publicar un article (aquest) que parla d’uns quants llibres apareguts recentment a casa nostra dedicats a persones i a fets dels llargs anys de resistència del catalanisme contra el règim del dictador Franco. Potser es tracta d’una coincidència, però la lectura d’aquests llibres
Acaba de sortir encara no fa una setmana, però ja us asseguro que “Amb l’esperança entre les dents”, el primer disc de Xavi Sarrià, una de les ànimes dels inoblidables Obrint Pas, formarà part de la meva llista dels millors discos en llengua catalana publicats enguany. És, a més a més, un disc energètic, carregat
Els seguidors d’aquestes Totxanes saben de sobres que des de fa uns quants anys em dedico a escriure de tant en tant una carta a la Mila, la meva néta que ara té cinc anys. Amb la que vaig publicar abans d’ahir ja en són cinquanta-tres (si les voleu veure entreu aquí). Naturalment mai he
Estimadíssima Mila, Fa dies que vull escriure’t per explicar-te un fet una mica especial. Res, una cosa que li passa a tothom (o a la majoria), però que quan et toca de prop t’agafa per sorpresa i et neguiteja: fa un parell de setmanes, “fent l’indi” (expressió poc genuïna que has après aquests dies de boca
Veient el que està passant aquests dies a casa nostra, amb la Guàrdia Civil patrullant pels carrers i entrant en edificis oficials, m’ha vingut a la memòria un munt de coses, no totes descriptibles. Em limitaré a esmentar un poema de Federico García Lorca (del llibre “Poema del cante jondo”, 1921) que el grup Aguaviva