Totxanes, totxos i maons

Aquesta vegada sí que vaig fer cas de l’A. (vegeu aquí) i a les cinc i cinc minuts de la tarda d’ahir -exemplar en tot, la mani, va ser també puntual- ens incorporàvem a la manifestació al carrer de Fontanella, a l’alçada de la Casa de l’Estilogràfica.
Per una badada meva no vaig agafar la càmera fotogràfica que sempre porto al damunt i, per tant, no vaig poder immortalitzar l’A. amb el seu abric color taronja -que ens serà molt útil aquest matí per buscar-nos en les fotografies dels diaris i dels blocs- envoltada de gent que cridava "In, inde, independència" i que expressava el seu emprenyament. (n’hi ha més)

Quan una hora i mitja després vàrem arribar a l’alçada de Correus l’A. i jo vàrem sortir de la manifestació i, trencant pels carrers adjacents, vàrem remuntar fins a la plaça de Catalunya. Algú que parlava amb un conegut seu a través del mòbil ens havia comentat que a la cua encara hi havia gent que no havia començat l’itinerari i volíem comprovar-ho. Era, sens dubte, la demostració més contundent de l’èxit de la convocatòria.
Efectivament puc assegurar que cap a tres quarts de set del vespre -gairebé dues hores després de l’inici- la cua de la manifestació es mantenia encara a l’alçada del monument al president Macià. Un èxit sense precedents.
Per la nostra part, què us diré?. Potser amb un mot n’hi ha prou: "Orgull".
Malgrat la temptació a l’individualisme que tots portem incrustada en el nostre retrat genètic puc dir que per una vegada ens hem sentit orgullosos de ser dues anònimes gotes d’aigua enmig d’un doll de sentiments en favor de la dignitat i la vergonya nacional.
Que no ho espatllin, si us plau. Que no ho espatllin…

(No us perdeu el "Mail obert" d’avui mateix escrit per Vicent Partal. Es titula "Un canvi de cicle polític" i el podeu llegir fent click aquí, per exemple)