Totxanes, totxos i maons

Amb els ulls amarats per la serenitat endreçada del paisatge de la Toscana, amb la sensibilitat esmolada per la contemplació de tanta riquesa artística -Brunelleschi, Miquel Àngel, Fra Angèlico, Piero della Francesca…- tornem a casa cansats, sadollats, contents i una mica més il·lustrats gràcies a la C. i en R., els nostres companys de viatge i, de fet, guies espirituals al llarg de tot el recorregut. També en això som uns privilegiats, l’A. i jo.

No m’allargaré molt més, que ara tinc feina amb l’entrega mensual del “Qué leer”, però no voldria deixar de banda un breu comentari a la fotografia que il·lustra l’apunt d’avui. La vaig fer ahir, dissabte, pel matí des del punt més alt de la catedral de Florència. Desconec si des del punt de vista tècnic és bona o no però crec que és la imatge que resumeix millor què representa per a la ciutat la cúpula monumental que fa 600 anys va construir-hi Filippo Brunelleschi.

Després de posar-nos entre pit i esquena l’A. i jo els més de quatre-cents graons que separen el carrer de la coronació de la cúpula vàrem tenir la immensa sort que l’única estona seguida de sol del matí coincidís amb la nostra estada al capdamunt. Això em va permetre fer aquesta fotografia de l’ombra de la cúpula projectant-se -poderosa, intimidant, protectora…- damunt dels edificis de la ciutat.

Una imatge que simbolitza la potència abassegadora de l’obra de Brunelleschi i que em sembla que és una de les fotografies més encertades i suggerents que he fet mai.

Ja es pot veure que la Toscana em carrega les piles i m’esmola les antenes. Hi tornarem, és clar…

Per la banda musical he fet cas a una recomanació que setmanes enrere em va fer Joan Isaac i he comprat un disc de Vinicio Caposella. En el lot hi he afegit també la reedició en doble CD d’uns concerts a Florència i Bolonya el 1979 de Fabrizio de André amb la Premiata Forneria Marconi que promet moltíssim.

En tornar compro diaris al camp d’aviació del Prat i m’assabento de la mort de Gregorio López Raimundo (em sembla que era una bona persona), del veredicte de desert -un altre (vegeu aquí)- del premi de poesia Màrius Torres de Lleida i del veredicte del premi Ciutat d’Alzira de novel·la guanyat per Isabel-Clara Simó amb “El meu germà Pol”. Un premi especial perquè acumulava doble dotació econòmica de resultes del veredicte de desert que va tenir l’any passat.

I em crida molt l’atenció perquè segurament poca gent recordarà que la mateixa Isabel-Clara Simó va guanyar l’any 2001 el premi Octubre de narrativa amb la novel·la “L’home que ensumava dones” i en unes circumstàncies idèntiques a les d’ara. És a dir, doble dotació econòmica ja que l’any anterior s’havia declarat desert. Si més no, és curiós, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!