Totxanes, totxos i maons

Mira que en fa d’anys que em dedico a això de parlar i opinar sobre llibres en els papers i encara ara, quan em truca algun escriptor per agrair-me un comentari favorable, no ho puc evitar: em quedo tallat com un estaquirot i acabo fent un paper d’allò més lamentable.

En aquestes situacions -que es produeixen unes quatre o cinc vegades l’any- l’únic que se m’acut, després d’escoltar els comentaris generalment exultants de l’escriptor, és retornar-li els agraïments ja que, per mi, escriure una crítica favorable significa -entre altres coses, és clar- que les hores de la meva vida (del meu temps lliure, vaja, perquè jo em guanyo la vida no pas amb aquest ofici sinó fent una altra feina) que he dedicat al llibre en qüestió han estat plaents i, doncs, el meu esforç ha estat recompensat.

Francament no sé si sóc un bon avaluador però sí que em sembla que puc considerar-me un lector competent (ben mirat, després de tants anys malament aniríem, no?). Crec que tinc prou esmolada la sensibilitat com per ensumar quins són els personatges, moments o frases més significatives del llibre -aquelles per on passa el fil daurat de les idees i intencions de l’autor- i per copsar-ne l’esperit global a la primera lectura. Això no vol dir, però, que de vegades no em quedi tranquil amb una sola lectura i n’empalmi dues de seguides abans de posar-me a escriure l’article.

Ho vaig explicar un munt de vegades quan donava classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (i aviat hi tornaré, per cert): la primera lectura és sempre la bona. La que t’agafa en blanc i, doncs, a disposició plena de l’autor perquè t’arrossegui cap on tenia previst de portar-te.

A la segona, en canvi, els papers canvien. Com que ja saps cap on et portarà l’argument és l’ocasió per entretenir-te gaudint dels detalls del trajecte. Dels trucs, trampes, sotracs, recursos i giravolts que en cada moment empra l’autor per encaminar-te cap a la resolució del conflicte. És en aquesta lectura, doncs, on es pot contemplar millor tot l’entramat tècnic que dóna suport a l’acció.

Aquestes darreres setmanes m’han cridat d’uns quants llocs perquè els exposés les meves opinions i experiències sobre aquest ofici de criticaire. Acostumo a dir unes quantes coses (en un proper Serra d’Or sortirà la transcripció de la meva intervenció en una taula rodona sobre la crítica a La Pedrera) però, com els manaments de Nostre Senyor, es poden resumir en un parell i prou: a) el crític treballa amb material sensible, i b) en tot el procés qui de debò se la juga és l’escriptor, que és qui posa pell, carn, ossos, ungles, sang i fetge.

Jo, això, intento no oblidar-ho mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!