Totxanes, totxos i maons

Aquest diumenge hem anat a Corbera de Llobregat per viure un dia d’immersió total en el meu passat. Immersió per partida doble ja que, per una banda, després de més de quaranta anys d’absència tornava al poble on vaig viure uns quants estius de la meva joventut i, per l’altra, em retrobava amb la Clara G., veïna de Corbera des de fa uns anys i amb la qual no ens véiem des de 1988. La Clara ha estat sens dubte una de les secretàries més competents que he tingut mai.  (n’hi ha més)

Per completar el lot de felices trobades no puc deixar d’esmentar la Montse O., companya meva de feina des de fa quatre anys i veïna també de la vila corberina. Ella ha estat, de fet, la gran impulsora d’aquesta trobada a tres bandes que m’ha permès recuperar uns llocs i uns records que porto clavats en la meva memòria.

La cita era a les 12 però una hora abans l’A. i jo ja trescàvem per Corbera Baixa, més concretament a la cerca de la font d’en Rovira, un lloc que recordo tranquil i ombrívol, no gaire allunyat com per anar-hi a peu des de Corbera Alta, que cada estiu visitàvem un parell de vegades com a mínim. Recordava que era bastant a prop del nucli de cases del poble, que passava una riera a tocar de la font i que hi havia una petita esplanada per jugar i un parell de taules rodones bastant grans de formigó amb un banc d’obra al seu voltant on ens cruspíem el berenar.

Val a dir que la font continua rajant -no em va costar gens de trobar-la- i que les taules resisteixen el pas del temps, però tot l’indret està penosament abandonat, brut i solitari (vegeu els arxius fotogràfics del final d’aquest apunt). El racó bucòlic dels meus anys joves és ara una runa desoladora.

De fet, el que a mitjans de la dècada dels seixanta eren dos nuclis perfectament diferenciats -Corbera Alta i Corbera Baixa- i envoltats de boscos i muntanyes gairebé verges és avui una població única amb el complement d’una vintena llarga d’urbanitzacions escampades pel terme municipal generalment poc respectuoses amb l’harmonia del paisatge. Si més no des del punt de vista dels meus ulls, que conservaven de tot plegat una imatge molt diferent de la que ara s’exhibeix.

Quan ens trobem amb els nostres amics fem la primera gran fita del dia: la Creu de l’Aragall. Pujar a la creu -una peça de pedra i ciment (vegeu els arxius) d’uns tres metres d’alçada situada al cim que separa el circ de muntanyes on hi ha Corbera de la gran vall del Llobregat- era l’excursió estelar de cada estiu. Sortíem a les 6 del matí, esmorzàvem a ca l’Aragall, a mig camí, i arribàvem al nostre objectiu cap a quarts de deu, quan el sol començava a picar.

El diumenge amb quinze minuts de cotxe ja hi vàrem ser. La sensació, doncs, és molt diferent de quan hi arribàvem després d’unes hores de camí costerut, però la panoràmica que es desplega davant del visitant -excursionista o motoritzat- continua sent esplèndida. D’aquelles que compensen sobradament l’esforç.

Després, un altre recorregut breu ens va portar a l’ermita de Sant Ponç. Bé… de fet, el nom d’ermita és el que li donàvem en la meva joventut. Ara m’adono que amb una gran inexactitud ja que és una església romànica amb tots els ets i uts (vegeu els arxius) que formava part d’un important monestir benedictí abandonat el segle XVI i avui desaparegut.

Abans de dinar vàrem passejar per Corbera de Dalt. Més concretament per la zona del Castell, un enorme casalot de pedra rogenca al costat de l’església situat en un dels punts més alts de la vila. El Castell era una residència de vacances familiars regentada per una entitat diocesana de la qual els meus pares eren afiliats: les “Hermandades del Trabajo”.

No m’equivoco gens si fixo en la dècada dels seixanta la cronologia dels estius passats entre aquelles quatre venerables parets que encara avui, vistes des de fora, impressionen. La majoria dels anys érem ma mare i mon germà a pensió completa i els dissabtes després de dinar -setmana anglesa- se’ns hi afegia el pare fins l’endemà.

Tinc dos records molt potents que estan lligats al Castell de Corbera: la gran nevada de 1962 i l’arribada de l’home a la Lluna el juliol de 1969…

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!