Totxanes, totxos i maons

En aquesta època en la que al voltant dels premis literaris -especialment els més ben dotats- hi ha un debat permanent sobre la seva pretesa netedat m’ha semblat exemplar el que ha passat amb els premis més importants de la Nit de Santa Llúcia, que és tant com dir els premis més prestigiosos del calendari literari català: el guanyador del Sant Jordi, la finalista i el guanyador del premi Mercè Rodoreda de contes són tres autors pràcticament desconeguts (vegeu aquí).  (n’hi ha més)

Dit altrament, els jurats han fet de jurat. És a dir, han valorat la qualitat de les obres que tenien damunt de la taula sense amoïnar-se ni poc ni gaire pels cognoms i els curricula que s’amagaven en l’interior de les respectives pliques.

Com diu el tòpic, d’aquí a un parell de mesos, quan els llibres es publiquin, serà el moment d’emetre el que a fi de comptes és el veredicte definitiu: el dels lectors. De moment, però, és gratificant veure com enmig del bullit que habitualment generen els premis literaris "mediàtics" encara hi ha un bon marge per a la confiança.

I que consti que el d’anit no és un cas únic. Fa un parell de mesos es va concedir el premi Mallorca de narrativa -el més ben dotat econòmicament d’enguany- a Manuel Baixauli, un autor potser no tan desconegut com els de la Nit de Santa Llúcia però quasi (vegeu aquí). Ningú n’ha parlat gaire, d’aquest detall. Potser perquè davant de l’escàndol la normalitat no és tan rendible a l’hora d’omplir els espais informatius i d’opinió. La prova és que, d’aquest premi Mallorca, se’n va parlar molt més l’any passat -quan, en la seva primera convocatòria el jurat va ser prou valent com per declarar-lo desert- que enguany que ha tingut un guanyador.

Aquest cap de setmana he d’escriure la meva crònica mensual per al "Qué leer". No sé com, però m’ho faré venir bé per remarcar aquest fet que hauria de ser norma habitual però que tal vegada no ho sigui tant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!