Totxanes, totxos i maons

(La sèrie napolitana comença aquí)

En el nostre viatge inaugural a Nàpols, ara fa quinze anys, em va passar una cosa molt similar a quan l’any 1992 vàrem visitar Las Vegas per primera vegada: la fascinació de les primeres hores davant la bogeria dels casinos, dels carrers sempre plens de cotxes i de la sensació d’estar en un indret totalment diferent del que havíem conegut fins aleshores va donar pas, dos o tres dies després, a una forta sensació de fatiga i de ganes de fugir d’aquell espai de desmesura.

(Si voleu més detalls sobre aquella estada a Las Vegas -on hi vàrem tornar set anys després- vegeu aquest apunt i també aquest altre i ja m’ho sabreu dir).

Aquell viatge de l’estiu del 2009 era el tercer que féiem a Itàlia. Dos anys abans ens havíem estrenat a Roma (vegeu aquí) gràcies al regal de Reis que ens varen fer els nois de casa i a partir d’aquell fet l’A. i jo vàrem decidir que ens dedicaríem a conèixer Itàlia d’un manera molt més detallada i sistemàtica del que es pot deduir d’un interès merament turístic. Així doncs, vàrem establir un pla gradual de viatges de sud a nord que ens ocuparia uns quants anys. No tinc clar que penséssim que serien més de disset però el cert és que encara avui el pla -amb una trentena de viatges fets des d’aleshores- es manté en ple vigor. I ara amb l’estímul afegit d’anar introduint en el món italià la nostra neta Mila.

Sigui com sigui, l’estiu de 2008 el vàrem dedicar a recórrer Sicília de punta a punta. I el de 2009, a conèixer la meitat sud de la bota italiana. Van ser un total de vint-i-dos dies a partir del 15 d’agost -el famós ‘ferragosto’– per desenvolupar un itinerari ambiciós i extens. Vàrem aterrar a Nàpols i de seguida, amb un cotxe de lloguer vàrem travessar la península d’oest a est en direcció a l’Adriàtic. Més concretament a Bari. El programa previst ens va portar a la Pulla, la Basilicata, Calàbria i la Campània, amb Nàpols com a destinació final.

Abans d’arribar vàrem dedicar tres dies a Amalfi, un indret meravellós que sempre portaré associat a dos records. Un d’alegre, quan vaig comprar un exemplar de ‘Cuore’ que em va donar unes quantes alegries (vegeu aquí i també aquí i aquí). I un altre de molt trist quan, el 27 d’agost, em varen donar la notícia de la mort del meu estimat i admirat Isidor Cònsul (vegeu aquí).

És molt possible que a causa de la fatiga d’un viatge llarg i de trajecte, com he dit, ambiciós Nàpols ens agafés -ep, precisaré més: ‘m’agafés’ a mi perquè la impressió de l’A. va ser bastant més benèvola- amb la guàrdia baixa. La previsió era de dedicar-hi els set darrers dies abans de tornar en avió cap a casa, però el cert és que jo al quart dia ja hauria tornat.

Mitja ciutat estava en obres -les obres de ‘la Metropolitana’, el Metro que ara hem aprofitat força, esventraven un munt de carrers- i tot plegat provocava una sensació de caos, desordre i descontrol que, com ja he dit, va esgotar les bateries de la meva paciència en cosa de pocs dies.

Ara hem tornat a Nàpols. Amb la Mila. Hi hem estat cinc dies i val a dir que aquella impressió caòtica es manté però, tot i això, em sembla que la meva reconciliació amb la ciutat és un fet. I ho he comprovat quan he tornat a casa i he començat a repassar fotos i notes preses al llarg d’aquests dies. El resultat és que he aplegat un munt d’impressions considerable (diria que més que qualsevol altra ciutat italiana de les que conec); unes impressions que tinc moltes ganes de deixar-les fixades per escrit al llarg d’una sèrie d’apunts que va començar amb aquest i que estic segur que continuarà al llarg d’uns quants més.

Amenaçats esteu, doncs. Qui avisa no és traïdor.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!