marginàlies

Avui fa 135 anys que va néixer Clementina Arderiu i Voltes, esposa de Carles Riba, donassa planiana que va voler -i ho va aconseguir- ser ella per ella.

D’ella per a nosaltres, “Invocació als poetes”, del ser darrer recull “L’esperança encara”:

Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre…
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.

Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m’ha rondat
ben a la vora
i m’ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d’asseure’m!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre’m!

L’esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d’ell
al bastó em posi.

És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.

Taral·lejant i follejant
donaré encara més d’un cant
al sol i a l’alba.
El meu poeta m’ha valgut,
que no per sempre l’he perdut,
que el tinc a l’ànima.