Totxanes, totxos i maons

La tercera moto de la meva vida -una altra Vespa 200- és la que apareix  a la fotografia d’aquest apunt i en els quatre anys que fa que la porto passa ja dels 26.000 quilòmetres. Si tot va bé, doncs, aquesta m’haurà de durar gairebé fins a les portes de la jubilació.

Comptat i debatut el meu registre particular depassa els 163.000 quilòmetres rodats en un quart de segle. Això representa una mitjana de quasi 18 quilòmetres diaris fets en la seva pràctica totalitat pels carrers de la ciutat de Barcelona.

Vaig decidir comprar-me una moto quan vaig canviar d’ofici. Mentre em dedicava fer d’aparellador el nomadisme era la característica principal de la meva vida laboral: tenia obres escampades pel Maresme, el Baix Llobregat i els dos Vallès, no disposava d’un espai fix on aturar-me i em desplaçava amb una furgoneta Renault 4-L de l’empresa constructora per a la que treballava que em feia a més a més les funcions d’oficina mòbil.

Tot això va canviar, però, quan vaig convertir-me en funcionari. Per primera vegada a la meva vida treballava en un despatx estable en el centre de la ciutat (Aragó-Aribau) i, per tant, tenia a l’abast dues opcions de transport: el públic (autobús o metro) o el privat. Vaig optar per aquest darrer en la seva versió més lleugera que va ser la Vespa i crec que no em vaig equivocar.

Sóc un aferrissat defensor de la moto per circular per ciutat, si més no en un context climàtic suau com és el nostre. I més concretament, com ja deu haver quedat prou demostrat, sóc un enamorat de la Vespa. Una moto pràctica, neta, elegant i còmoda de conduir que té, a més a més, els atributs que, al meu parer, han caracteritzat tota la vida les motos: funciona amb embragament i canvi de marxes (res de la mariconadeta d’anar donant gas i prou) i s’engega amb un cop de peu al pedal (res de la mariconadeta del botó d’encesa electrònica).

Recordo que el primer any de tenir-la carregava pel matí els dos nois de casa -el petit al davant entre el manillar i el meu cos i el gran al darrere- i els deixava a la llar d’infants i a l’escola de Bàsica, respectivament. No cal dir que ara això està prohibidíssim però aleshores érem uns quants els qui ho fèiem sense problemes.

El que sí que he portat des del primer dia, sense que aleshores fos obligatori, és el casc. I a més a més integral. Estic convençut que entre el casc i les bufandes m’he estalviat una bona colla de refredats als quals -una feblesa que m’ha quedat dels meus anys a l’intempèrie fent obres- sóc bastant propens.

A part de l’accident que he explicat més amunt -sens dubte el més aparatós que he tingut- puc dir que he tingut molta sort i que en tot aquest temps potser es poden comptar amb els dits d’una mà les vegades que he caigut o m’han tirat de la moto. I això que la faig servir a tothora, ja sigui dia feiner o festiu.

No tinc cap dubte que la fama que m’acompanya de persona hiperactiva i pencaire li dec en bona part a aquest mitjà de transport que em permet arribar als llocs en la meitat de temps que si anés a peu, en cotxe o en autobús. De fet, ha de caure del cel molta aigua perquè no m’atreveixi a sortir cap a la feina o cap a casa equipat amb la meva indumentària especial per a pluja i amb la Vespa bategant sota del cul.

Una de les claus perquè les motos em durin tant de temps és que les tracto bé. Vull dir que cada 4.000 quilòmetres la porto al meu amic Jesús perquè li faci les revisions de rigor i si entremig hi ha alguna cosa que noto que no acaba de girar prou rodona em falta temps per ocupar-me’n. Després de tants anys des que va sortir de fàbrica la primera Vespa la mecànica d’aquesta moto està tan i tan provada que pràcticament no dóna cap ensurt. Sobretot si, com faig jo, se li dedica un mínim d’atencions.

He esmentat de passada en Jesús -Jesús Cirera- perquè, de fet, ell és un dels “culpables” de la meva militància vespista. És l’amo del taller Italo Vespa i el vaig conèixer perquè era el que tenia més a prop de la meva feina d’aleshores. Amb els anys ha canviat d’ubicació -només un parell de carrers; ara és a Aragó-Urgell- i jo he anat a parar a tocar de Colom. Tanmateix continuo fidel a Italo Vespa i puc dir que les úniques persones que han grapejat dintre dels budells de les meves motos han estat en Jesús i el seu equip de mecànics competents que ja són pràcticament amics de tota la vida. Jo -per què us hauria d’enganyar?- no sé ni com es canvia la bugia.

L’A. i jo ens hem plantejat diverses vegades canviar de moto i comprar-nos un model més potent. Fins ara, però, sempre ens hem tirat enrere per una raó que a primera vista pot semblar trivial però que no ho és tant. Més amunt parlava d’un parell de “mariconadetes”. Ara n’afegeixo una tercera: els diguem-ne portaequipatges que porten totes les motos actuals. ¿Heu provat d’anar al Caprabo o a Ikea i carregar un parell de cistells o de caixes en una moto de les que ara es fabriquen? És impossible, oi?. Doncs amb les meves tres Vespes ho hem pogut fer. Per això ens hi mantenim fidels.

El portaequipatges de la Vespa 200 és una graella metàl·lica desplegable i molt sòlida que té el disseny i les dimensions adequades per fixar-hi al damunt elements voluminosos sense cap problema de subjecció ni d’equilibri. Ho repeteixo: ens n’hem fet farts, l’A. i jo, de carregar paquets darrere de les nostres estimades motos. Aquestes Vespes que avui, vigília de Nadal, compleixen un quart de segle al servei dels Isern.

I espero que sigui per molts anys més amb salut, feina, bona companyia i tot el que se sol dir en ocasions com aquesta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!