Totxanes, totxos i maons

Dies enrere (vegeu aquí) en saludar la nova etapa d’El Punt Avui vaig anunciar un apunt en el que detallaria la meva impressió sobre el diari Avui després de trenta-cinc anys de vida pública en solitari.

De fet no és pas aquesta, ni de bon tros, la primera vegada que afronto el tema en aquestes Totxanes i en els darrers temps. Un simple repàs a l’apartat “Diaris i revistes” que trobareu a la columna de categories, situada a la dreta de la vostra pantalla, us n’oferirà l’inventari complet.

Val a dir, però, que el mateix diumenge, data inaugural de la nova etapa conjunta, el professor Josep Gifreu va publicar un article amb el títol “Avui, la refundació” que secundo completament del primer al darrer mot.  (n’hi ha més)

Un article summament assenyat (vegeu-lo aquí) que m’estalvia entrar en descripcions de situacions que Gifreu ha sabut sintetitzar molt millor del que ho hauria fet jo i que us reproduiré íntegrament en el següent -i darrer- apunt d’aquesta sèrie per si l’enllaç, amb el pas del temps, fes figa en algun moment.

Tot i això voldria fer algunes aportacions complementàries de caire absolutament personal per acabar de perfilar el retrat.

* Per començar diré que parlo a partir de la meva perspectiva de comprador fidel del diari des dels primers anys de la seva existència. Posem que des de 1983. I afegiré que entre 1986 i 1988 vaig anar publicant col·laboracions esporàdiques, en forma d’articles d’opinió o com a autor de textos curts de creació en una secció dominical denominada “L’Avui del jovent”.

* La part important de la meva relació amb l’Avui, però, la centro en els vint anys exactes (1989-2009) durant els quals vaig col·laborar sense interrupcions en el suplement setmanal de llibres fent de crític literari. Una feina que després es va anar ampliant a altres publicacions –Caràcters, Serra d’Or, Qué leer…- i que tinc molt clar que sense la projecció que em va donar el suplement de l’Avui m’hauria estat molt difícil d’aconseguir.

* Puc dir, per tant, que al llarg d’aquells vint anys l’Avui va fer pujades i baixades (els col·laboradors, per exemple, vàrem estar un any i mig sense cobrar i l’any i mig següent cobrant el mes que tocava i un d’endarrerit fins a fer les paus), però el suplement es va convertir en una referència inexcusable per a qui tingués una mínima inquietud per la literatura del país. Encara avui crec que entre els suplements dels diaris d’aquí no hi ha cap rival que li discuteixi la primacia.

* A part de la meva compra diària al quiosc el meu despatx hi està subscrit, conjuntament amb altres capçaleres barcelonines, des de 1990. I, a més a més, tal com vaig explicar aquí el setembre de fa dos anys l’A. i jo vàrem decidir reforçar i fer més explícita la nostra confiança amb l’equip que dirigia aleshores el diari transformant la compra diària al quiosc en una subscripció per un any. Aquesta subscripció la vàrem mantenir fins a finals de l’any passat, tal com també vaig explicar aquí.

* Com he exposat en apunts anteriors crec que la gran batalla pel futur del diari Avui es va lliurar -i es va perdre- durant els primers anys 80. Quan el país era ple de catalanistes “de boquilla” que anaven amb La Vanguardia o El País sota l’aixella i que menystenien l’Avui perquè era un diari carca, dolent i convergent. Una opinió pèrfida i interessada però no del tot inexacta -el diari era molt justet, no em reca d’admetre-ho- que va arrelar profundament entre les diverses capes socials del país i que va acabar afeblint el producte quan estava en la fase més delicada de la seva creixença. Aquell sotrac -que jo situo entre 1982 i 1986 aproximadament- va fer crònics uns dèficits que mai més es van poder recuperar.

* Faig un salt molt gran en el temps -en sóc ben conscient- i em deixo entremig períodes importants per arribar a la segona meitat de l’etapa de direcció de Vicent Sanchis, uns anys que, políticament, van coincidir més o menys amb els dos tripartits i en els quals l’Avui i el seu equip d’Opinió va arribar a ser (com també vaig escriure en el seu moment aquí) l’únic diari català que es podia llegir sense sentir vergonya aliena. Curiosament va ser, en part, l’etapa de copropietat entre el Grup Godó, Planeta i la mateixa Generalitat.

Fins que a finals de 2009 va entrar en acció el Grup Hermes, propietari del diari El Punt…

(Continua -i acaba- aquí) 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!