Totxanes, totxos i maons

L’havíem tractat molt poc, a la Mavi. Va ser durant uns dies d’agost de 2006, quan l’A. i jo vàrem anar a les festes de Bétera convidats pels bons amics Vicent i Assumpció.

Dos dies de contacte, però, poden ser suficients per adonar-nos de la pasta amb què estan fetes algunes persones. Encara que aquesta relació la fem en un context relaxat de festa i envoltats d’altra gent. El cas és que la manera de ser -alegre, vital, desinvolta- i d’expressar-se -planerament, com si ens coneguéssim de tota la vida- de la Mavi als cinc minuts de ser presentats no ens va passar gens desapercebuda. Tampoc la seva manera de pensar: la Mavi era dona d’idees clares i se li entenia tot (vegeu aquí).  (n’hi ha més)

Un temps després vaig coincidir amb ella a l’Auditori. No sabria dir si va ser la nit del concert d’homenatge al “Dioptria” de Pau Riba o en la presentació de l’últim disc de Miquel Gil. Així que em va veure li va faltar temps per dir-me que li havia agradat molt l'”Àlbum de Bétera” que havia penjat en el Bloc després d’aquell estiu (vegeu-lo aquí) i els apunts que vaig dedicar als seus -i meus- estimadíssims Obrint Pas arran de la publicació de “Benvingut al paradís” (vegeu aquí).

L’any passat em va arribar la notícia de la seva incorporació a l’Institut Ramon Llull per fer-se càrrec de l’àrea de difusió internacional de la llengua i recordo haver comentat a qui em va passar la informació que havia estat un fitxatge esplèndid. Llàstima que el dia a dia no fes possible que coincidíssim en algun projecte que involucrés les nostres respectives feines, jo a Cultura i ella al Llull.

La notícia de la seva mort, llegida el divendres per la tarda a Vilaweb, ens va agafar per sorpresa i amb les defenses baixes. Morir-se sempre és una putada, però morir-se als 47 anys i amb un procés fulminant que no arriba als cinc dies és d’una crueltat gairebé inhumana.

Ja he començat dient que la nostra relació amb Mavi Dolç va ser molt escassa. Llegeixo, però, coses que escriuen els amics més propers (vegeu aquí) o algun article seu (vegeu aquí), exemple de lucidesa i d’empenta, i m’adono que amb la seva desaparició s’ha obert un esvoranc que costarà moltíssim de cobrir.

M’aturo un moment i penso en aquells inoblidables dies a Bétera, m’imagino el Garbí, la muntanya on s’escamparan les seves cendres, la recordo parlant-nos plena d’entusiasme i començo a posar-me trist.

Ho deixo aquí, doncs.

Un petó ben gros, Mavi. De part de l’A. i meva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!