Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

* Sobre el dinar amb Joan Francesc Mira poca cosa diré. Només esmentar el plaer de compartir taula i conversa amb l’enorme pòsit de vivències i sapiències que aquest home atresora. Una experiència enriquidora que no em cansaria de repetir.

* Sortim del restaurant uns minuts abans de les quatre. Mira es retira a l’hotel a descansar. L’A. i jo volem aprofitar que estem en el rovell de l’ou de la zona dels museus. Fins a les sis, que és l’hora prevista per a la presentació de “Purgatorio”, tenim el temps just per triar: Modigliani a la Thyssen o la mostra d’obres dels Uffizi a Caixa Fòrum. Ens decantem per aquesta darrera i així, de passada, em fixaré en el sistema estructural de l’edifici.  (n’hi ha més)

* Visitem ràpidament l’exposició “El pan de los ángeles. De Boticcelli a Luca Giordano”. És una selecció d’obres dels fons de la Galeria dels Uffizi de Florència al voltant de la figura del fill de Déu que amb el seu sacrifici redimeix el gènere humà del pecat original. Les han tret dels magatzems per exposar-les en un llarg itinerari -que comença a Caixa Fòrum- per diversos museus del món.

* Entre quadre i quadre em ve a la memòria que exactament un mes després -el divendres 23 de maig- l’A. i jo haurem començat el nostre segon cap de setmana toscà i que, si tot va segons el planificat, per aquelles mateixes hores estarem passejant per San Gimignano. Després dormirem a Siena i l’endemà visitarem Lucca i Pisa. Aquesta vegada sense museus; només per veure arquitectura i barrejar-nos amb allò que Pla definia com “l’entregent”.

* Passegem amunt i avall de la majestuosa escala central de l’edifici -evidentment el principal nucli sustentador de l’estructura, però no l’únic- i no trec l’aigua clara de com dimonis s’ho han fet els arquitectes per equilibrar els enormes voladissos de les plantes. Em dono. Quan sigui a casa buscaré documentació amb més calma.

* Dos-cents metres més amunt de Caixa Fòrum, en el mateix Paseo del Prado, trobem el Museu Thyssen (vegeu aquí) amb una amplíssima exposició sobre Modigliani que dissortadament no podem veure.

* I a la vorera del davant, no cal dir-ho, el Museo del Prado (vegeu aquí) acaba de configurar, concentrada en un espai de quatre-cents metres a tot estirar, una oferta artística de primer nivell mundial. Ens agradi o no (que figura que ens hauria d’agradar perquè una bona part la paguem amb els nostres impostos).

* A quarts de sis ens acostem al Centre Cultural Blanquerna, just al costat de l’imponent edifici del Círculo de Bellas Artes. Aprofito per retratar el clàssic edifici coronat amb un àngel de la cantonada Gran Vía-Alcalá (vegeu la il·lustració de l’apunt).

* A la llibreria del Círculo de Bellas Artes compro  “Vitaminas matemáticas. Cien claves sorprendentes para introducirse en el fascinante mundo de los números”, de Claudi Alsina (Ariel), i a la Blanquerna “Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memòria”, de Carles Duarte (Abadia de Montserrat).

* Amb un quart d’hora de retard sobre l’horari previst comencem la presentació de la traducció castellana de “Purgatori”. Una vintena de persones a tot estirar. Faig la meva exposició i després parla Joan Francesc Mira. Tot surt segons el previst i la gent aplaudeix i -el més important- al final s’acosten a l’autor amb el llibre acabat de comprar perquè els hi dediqui. És Sant Jordi, no?

* La sorpresa del dia. Mentre Mira va signant purgatoris se m’acosta un home més o menys de la meva edat que em dóna la mà i em diu: “Després de seguir els seus articles des de fa anys avui per fi l’he pogut conèixer. I  per partida doble”. I m’ensenya el suplement especial de Sant Jordi de l’Avui.

* És cert. Després de quasi dinou anys col·laborant en el suplement de Cultura de l’Avui aquest Sant Jordi ha estat la primera vegada que al costat de la meva signatura apareix una petita fotografia meva. En poques hores, doncs, per a aquest home he passat de ser un desconegut a tenir un rostre, una veu i uns gestos coneguts. En fotografia i en directe.

* Un altre dels presents se’ns afegeix a la conversa i em diu: “Me’l feia més jove, a vosté”. I quan li pregunto per què em contesta una cosa que em fa rumiar: “És que el seu estil d’escriure és jove”. Sorprès pel comentari li dic allò tan suat que jo sóc un rocker i que els vells rockers mai no moren.

* Més tard, en la intimitat, hi penso: “Escric jove”, em diuen… Doncs mira, potser sí que és veritat. I val a dir que no em desagrada gens, el comentari.

* Dediquem la poca estona que ens queda fins al TGV de les nou a un ràpid passeig pel centre de Madrid. Ens acomiadem de la família Mira i de la gent del Llull que organitzava l’acte -inscrit en una Setmana de la Cultura Catalana a Madrid- i enfilem Alcalá amunt fins a la Puerta del Sol i la Plaza Mayor.

* Per la Carrera de San Jerónimo acabem el nostre itinerari museístic del dia: entrem a un Museo del Jamón i fem un sopar improvisat a base d’ibèric i gambes amb gavardina (“Allá do fueres haz lo que vieres”, diu la dita tot i que no ens decantem per cap “bocata de calamares”. Encara hi ha gust, a casa).

* Arribem amb el temps just a Atocha. El jardí tropical continua amb el seu reg ininterromput i fem veure que no ens n’adonem. Al vagó tenim un pèl més de sort que a l’anada: ens toca filera amb mitja finestra. Tant li fot, però; aviat serà negra nit.

* Arribem a Sants a quarts de dotze. El Barça ha empatat a zero. La Vespa ens espera submisa i eficient com sempre. D’aquí a uns minuts ja no serà Sant Jordi. Ha estat un dia diferent, complet i ben rodó. Tornem a casa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!