Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
“Les obres mestres de l’art català. El museu imaginari d’Artur Ramon”, un llibre ple de maridatges estimulants i molt recomanables.
Fa uns dies aquesta entrevista publicada a Vilaweb em va posar sobre la pista d’un llibre que acaba de sortir i que em sembla molt recomanable. L’ha escrit l’antiquari i divulgador artístic Artur Ramon (Barcelona, 1967), que forma part de la quarta generació d’antiquaris i galeristes del mateix nom i cognom que van començar a Reus el 1911 i que, després d’establir-se uns anys a Sitges, es van instal·lar definitivament a Barcelona el 1942 on van obrir botiga primerament al carrer de la Palla i des de fa un any al número 19 del carrer de Bailèn (vegeu aquí i, més concretament, aquí).
El meu interès per Artur Ramon Navarro –que amb la seva germana Mònica són ara la generació més jove de la nissaga– neix de la seva col·laboració en “El Suplement” dels dissabtes i diumenges a Catalunya Ràdio. Més concretament em refereixo al programa de la temporada passada (i juraria que també de l’anterior) que dirigia Ricard Ustrell i que els dos dies del cap de setmana entre les 6 i les 7 del matí tenia una secció sobre art que portava Artur Ramon.
Crec que era el dissabte quan, a partir d’un fet esdevingut els dies anteriors (triat pels guionistes d’El Suplement) la conductora del programa en aquelles hores, Mercè Folch, li demanava que s’inventés un museu imaginari on penjar-hi tres obres d’art relacionades amb l’esdeveniment. A part de la tria de les obres, la feina d’Artur Ramon era omplir el seu espai –uns vint o vint-i-cinc minuts– amb una descripció de com eren i què representaven (recordeu que parlo d’un programa de ràdio) i tot seguit elaborar una explicació sobre la història de cada obra que justifiqués els lligams que l’unien amb les altres dues i amb l’esdeveniment que s’havia triat.
El diumenge la secció variava lleugerament ja que es tractava de fer una tria similar però amb un fil conductor relacionat amb un indret geogràfic –podia ser una ciutat, un desert, una muntanya o el pol sud– igualment relacionat amb l’actualitat més recent.
A part d’expressar com m’admirava la seva faceta d’eficaç comunicador, us puc assegurar que durant aquelles estones escoltant Artur Ramon vaig aprendre un munt de coses relacionades amb la història de l’art, amb la manera d’interpretar les obres i, sobretot, amb la manera d’apropar-s’hi a contemplar-les. Una situació que admeto que pot semblar estrambòtica a qui no l’hagi viscuda perquè, ho torno a recordar, parlo d’un programa de ràdio.
I finalment el mes passat va arribar a les llibreries un volum editat per Rosa dels Vents que està estretament relacionat amb aquestes dues experiències radiofòniques que acabo d’explicar. Em refereixo a “Les obres mestres de l’art català. El museu imaginari d’Artur Ramon”. Per cert, m’apresso a tranquil·litzar els futurs lectors: les dues-centes cinquanta pàgines d’aquesta obra es venen a un preu que no arriba als 20 euros. Dit altrament: és un llibre que val moltíssim, però que costa molt poc.
El museu d’Artur Ramon consta de vint sales i un atri d’accés en el qual trobem el primer dels grans aparellaments o maridatges del llibre: la sèrie de vint-i-tres Constel·lacions que Joan Miró va pintar entre 1940 i 1943 i el Tapís de la Creació del segle XI. Passat aquest excels llindar el visitant trobarà Davallaments, Dimonis, Santjordis, Pietats, Marededeus, nus femenins (esplèndida la sala on s’hi apleguen nus de Ramon Casas i de Feliu de Lemus) i altres meravelles existents o ja desaparegudes per culpa de la barbàrie humana tot seguint la petja de Malraux, l’inventor del concepte de museu imaginari com a lloc on conviuen obres ja sigui per la seva afinitat o per les divergències formals o conceptuals. Sempre amb esperit obert i mirada àmplia.
M’interessa remarcar que el curador d’aquest museu no amaga, naturalment, les seves preferències i així veiem una sala dedicada exclusivament a Subirachs, qualificat com el millor escultor català del segle XX i del qual destaca l’obra informalista dels inicis; elogia la inquietud constant de Miquel Barceló i la contraposa amb l’immobilisme de Tàpies, al qual descriu com el millor pintor realista (sic) del segle XX cosa que no el priva de criticar-li que portés mig segle pintant el mateix quadre.
El Mestre de Cabestany, Mir, Manolo Hugué, Fortuny, Pere Borrell del Caso, Modest Urgell o Francesc Gimeno són altres referències que el lector/visitant del museu pot conèixer de prop. També hi ha una defensa de la gent que ha passat injustament desapercebuda per culpa dels capricis de les modes o dels prejudicis dels qui es dedicaven a crear o destruir reputacions. I es deplora l’espai encara avui poc definit entre el punt on s’acaba l’àmbit del MNAC i on comença el del Macba. Una espècie d’escletxa negra on encara hi ha noms per descobrir i reivindicar.
Un consell abans d’acabar: llegiu el llibre no gaire lluny del PC que tingueu a casa. Ho dic perquè totes les obres a les quals es fa referència en el llibre hi surten reproduïdes, sí; però en blanc i negre, format petit i poca qualitat de definició. Sobretot si pensem que en gairebé totes les sales Artur Ramon s’entreté a explicar-nos els detalls de cada obra. Dono fe que totes les imatges (menys les que varen ser destruïdes en el passat) es troben a la xarxa i, per tant, amb una pantalla de dimensions raonables (el mòbil no és suficient) el seguiment es pot fer d’una manera molt més profitosa.
Acabo amb un fragment que extrec de l’epíleg i que em sembla que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats: “El català comú és un ésser acomplexat que sempre pensa que les coses de fora són millors que les pròpies. Algú que és capaç de viatjar molt lluny per veure obres d’art la qualitat de les quals, a vegades, és similar o pitjor que la de les que té a pocs quilòmetres de casa. Desconeix el mapa del nostre art, però tampoc no té cap curiositat per anar als museus, visitar els antiquaris i les galeries i dialogar amb les obres de tu a tu. Molts no han trepitjat el MNAC, el gran transatlàntic de les nostres institucions museístiques, des que ho feren de petits portats per l’escola. I ja no diguem els museus menys coneguts però importantíssims que ens han prestat obres i que encara són poc visitats: el Museu Marès, el Museu Episcopal de Vic, el Museu de Lleida, el Museu de Montserrat, entre tants altres.”
Gran, gran llibre, el que acaba de publicar Artur Ramon…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament dec ser una mica cínic quan he pensat en els meus fills en llegir: «Molts no han trepitjat el MNAC… des que ho feren de petits portats per l’escola».
Els havia dut a molts museus, fins el punt que quan els preguntaven on havien anat de vacances contestaven:
—Hem vist vuit museus… (per algun motiu, comptar era una de les seves grans aficions).
Però, potser als deu anys, van començar a posar mala cara quan els dèiem d’anar a determinats museus. Quins?
Els de la mena «Museu de la vida rural…», «Centre d’interpretació de la vall de…» i alguns de similars.
Per què?
Per que eren la mena de museus que havien visitat amb l’escola i, en lloc de passar-s’ho bé com quan anaven amb nosaltres, s’havien avorrit.
Manca d’explicacions interessants? Massa brogit d’altres nens? Obligació de fer treballs d’escola, absolutament superficials i allunyats dels seus interessos?
Suposo que de tot una mica.
Passats vint anys, quan han hagut de viatjar a altres indrets en grup, tots dos són dels que s’hi separen per anar a veure museus en solitari. Però encara es miren amb una certa aprensió, els de les menes que els hi duien amb l’escola.
Suposo que les comparacions són odioses. Entre la manera de visitar museus amb l’escola i les altres. O per ser correcte, entre alguna manera de visitar museus amb l’escola…
Segurament, si només haguessin anat a museus amb l’escola, seria diferent. I no vull especular en quin sentit.