Totxanes, totxos i maons

Aquests dies he tingut el privilegi de llegir abans de la seva publicació un llibre extraordinari. Em refereixo a “El tramvia groc”, que aplega les memòries d’infantesa de Joan F. Mira i que l’editorial Proa té previst de treure al carrer cap a finals d’octubre.

Més enllà de dir ara que és un llibre magnífic i de lectura summament recomanable ja avanço que tan bon punt arribi a les llibreries els lectors de Vilaweb i d’aquest Bloc coneixeran de primera mà i amb tota l’extensió que es mereix el meu comentari sobre l’obra.

Només em limitaré ara a destacar una frase que Mira escriu en la seva introducció, de la qual he manllevat el títol de l’apunt d’avui (un títol que manlleva a sant Agustí). És un text de mitja dotzena de pàgines en el qual ens ve a dir que, de fet, allò que de debò ens fa viure són els records.

Més enllà, doncs, del clàssic “cogito ergo sum” l’autor ens diu en el primer paràgraf del llibre que “existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament”.  i ho rebla amb la frase que a mi m’ha fet veure d’una altra manera tot el pòsit de nostàlgia que acumulem sobre els nostres anys d’innocència: “Segurament recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és i aquesta mil·lèsima part és la condició de la vida i potser també de la literatura”.

És a dir, que a mesura que anem creixent també creix amb nosaltres la facultat d’oblidar i, en paral·lel, de seleccionar -amb uns mecanismes absolutament impredictibles- aquelles vivències que s’incorporaran al pòsit dels nostres records. Un pòsit damunt del qual edificarem el palau de la nostra memòria.

Vet aquí una experiència que l’A. i jo estem vivint aquests darrers temps quan observem gairebé dia per dia el procés de creixement de la nostra néta. De quina manera gestos i hàbits que fa uns mesos tenia interioritzats -i que li féiem repetir perquè ens agradava observar-los- han deixat pas a uns altres que, al seu torn, seran arraconats en la seva memòria (o en el seu sac de coses a oblidar) per uns de nous.

El que Joan F. Mira ens diu és, en el fons, una cura d’humilitat i de relativisme pels qui ens agradaria que cada moment, cada experiència i cada aprenentatge que compartim amb la petita Mila quedessin enregistrats en la seva memòria talment com una fitxa del catàleg d’una biblioteca.

Som hostes de l’ample palau de la memòria. De la nostra sens dubte. Però el que en el fons aspirem és a habitar algun racó -si pot ser, preferent- de la dels altres. Transcendir a través seu, vaja. Sobretot, és clar, dels qui més ens estimem.