Totxanes, totxos i maons

Les tribulacions amb els ganivets de La Vanguardia que explicava el dissabte passat m’han reportat unes quantes adhesions de seguidors d’aquest Bloc i un parell de companys de feina m’han expressat la seva solidaritat contra tanta improvisació i matusseria (vegeu aquí).

Però qui m’ha fet un servei més pràctic ha estat l’Eloi que des del Guinardó m’envia un correu en el qual m’explica que a ell li passava el mateix que a mi fins que va trobar la solució al problema.  (n’hi ha més) 

Per les seves explicacions dedueixo que l’amic Eloi deu ser jove i impetuós perquè em diu que no s’ho va rumiar dues vegades: va començar a forçar i a sacsejar el ganivet dintre de la ranura fins que va aconseguir introduir-lo del tot i que després se’l pogués treure i posar sense dificultats.

"De vegades", em diu, "dintre de les ranures queden estelles o rebaves que estrenyen el pas i dificulten la correcta introducció de la peça. És qüestió d’anar burxant amb paciència fins que el forat s’engrandeix." I dit i fet. Anit, després de sopar, vaig posar mans a l’obra. I després d’un parell de minuts a base de sacseigs en tots els sentits ja vaig veure que la cosa pintava bé: el ganivet havia entrat un parell de centímetres.

Esperonat per l’èxit vaig decidir-me a treure l’artilleria pesada: vaig protegir amb un drap gruixut el mànec del ganivet i li vaig etzibar mitja dotzena de cops de martell que varen resultar oli en un llum. Com diria el Capri: "Fins al fons, tu. Fins al fons". Per rematar la feina vaig posar cap per avall la tacoma perquè hi sortís tota la quisca i problema resolt.

Ara el ganivet del pa arriba fins al final i entra i surt amb una suavitat que fa goig (i, ai, enveja) de veure.

De tota manera potser em podria haver estalviat tot l’espectacle amb una mica més de cura per part dels promotors de l’invent. La solució ha estat eficaç però una mica cafre, francament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!