Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Aquí teniu íntegra la part final de l’article “Els gols del jugador Cruyff”, de Josep Pla:

“El partit Atlètic de Madrid-Barcelona que vaig presenciar fou un encontre bastant rar: molt dur, apassionat, fort. Els jugadors de l’Atlètic em van semblar bastant bons: petits, fornits, perillosos. L’equip del Barcelona  –i per mi fou una gran sorpresa–  em va semblar molt diferent del que els últims anys havia vist rarament, molt més ben organitzat, més disciplinat, més positiu. Té jugadors bons i altres de regulars. La millora del conjunt és evident. Avui el Barcelona té un equip davant del qual hi ha un home que dirigeix i que mana  –sense que ho sembli. En aquest país, saber-se fer obeir, saber manar, implica molta intel·ligència. És gairebé segur que aquesta ha estat l’obra millor que ha fet el jugador holandès en aquesta aventura de la seva vida. En tot cas, la més seriosa. En definitiva, els gols que ha fet i els que ha fet fer provenen d’aquesta associació, sense la qual, dic, aquest esport és una successió d’exabruptes avorridíssima. Haver creat una situació semblant implica molta intel·ligència i molta bondat en els seus companys. Cruyff és avui una gran vedette més unitiva que separativa.

En el transcurs del partit vaig admirar, en l’actuació de l’holandès, els fets següents: la seva decisió admirable a no fer coses inútils, genials o absurdes; essent marcat per dos jugadors adversos, la seva paciència admirable; la seva habilitat constant per no ésser lesionat ni per lesionar ningú; els seus dots d’observador constants i positius. Són condicions que en aquests espais abunden poc. El senyor Cruyff les té  –al meu entendre, és clar.

Hagué d’arribar gairebé al final del primer temps perquè la situació s’aclarís. Aquesta considerable quantitat de minuts passats en les concentracions alternades i successives dels jugadors sobre les dues portes es passaren, en el públic, en l’alternativa de l’angoixa i de la respiració normal. Però de cop i volta el senyor Cruyff, que sempre se sol trobar com més a prop millor de la porta adversa, va fer un gol  –que fou molt aplaudit. Fins aquest moment el partit fou bastant gris, amb pocs crits però amb una passió molt elevada.

A l’intermedi vaig anar al bar del camp. Un amic em va dir:

– Vostè ha vist el gol?

– No senyor. I vostè?

– Jo tampoc, però l’ha fet. Diuen que l’ha fet amb el taló.

– És igual. El que compta és que l’ha fet.

L’endemà un diari deia amb unes lletres molt grans que el gol farà història.

No tinc coneixements d’aquest esport, ni experiència viscuda, ni he vist el senyor Cruyff actuar en més d’un partit. Fóra ridícul, doncs, que ara intentés dibuixar, encara que fos molt precàriament, la tàctica del jugador holandès. En tot cas, dubto que tingui alguna tàctica específica i personal molt subjectiva. Potser no en té sinó una: que de vegades l’ésser humà té aquella barreja d’observació, d’intel·ligència, d’habilitat i de decisió, quan fa una cosa seriosament  –vull dir seriosament. Són pocs els qui segueixen aquest camí i, davant el públic, poquíssims. És molt possible que el senyor Cruyff en sigui un.”

Referències d’aquest article de Josep Pla:

Obra Completa, volum 45. Pàgines 424 a 429 (en català)

“Los goles del jugador Cruyff”, revista Destino, 2 de febrer de 1974 (en castellà)

Vegeu aquí sota la portada de la revista i les dues pàgines de l’article:

Pla-Cruyff Portada

Article.01

Article.02

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!