Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Visc envoltat de cançons. És estrany el dia que en el meu cap no sona una cantarella. Unes vegades em vénen de la mà de músiques que he sentit per la ràdio o pels altaveus d’un cotxe que s’atura al meu costat en un semàfor. Altres vegades m’arriben de manera espontània, rescatades de la memòria.
Un element que captiva la meva atenció sol ser, en la majoria dels casos, la lletra. Estic de sort perquè en català tenim grans escriptors de cançons: Pau Riba, Pi de la Serra, Els Amics de les Arts… i molt amunt, indiscutiblement entre els més grans, Enric Barbat, que ens va deixar aviat farà dos anys.
Un dels discos de Barbat al qual torno sovint és “Tango” (en vaig parlar aquí), dels primers anys 70. Més concretament, la cançó que aquests dies em persegueix és “Sense pensar-ho amb el cap”, una milonga que podeu escoltar aquí (és el tall número 9) conjuntament amb la resta de talls del disc.
La lletra de la milonga en qüestió us la passo ara mateix. Llegiu-la amb atenció perquè en un parell d’estrofes Enric Barbat en té prou per fer un retrat dels tics més característics de la intel·lectualitat d’aquella època a casa nostra que anava oscil·lant com un pèndol de la Nova Cançó a la “Gauche Divine”. De Montserrat a Boccaccio, com si diguéssim.
Sense pensar-ho
Musica de Jorge Vidal
Lletra de Francisco Oscar Cittadino i Juan Carlos Cobián
Adaptació al català d’Enric Barbat
Dificils les entreteles en la vida de casada
amb el marit, la cunyada, els sogres i parentela
pero el lio més recent, el summum de violència
que es digne d’un argument per portar-lo a la pantalla
si tot l’auditori calla jo l’explico en un moment:
un dia vaig donar vida a un tendre i rosat marrec
molt contenta amb el juguet jo em pasava tot el día
pero es veu que l’harmonía no fa niu a casa meva
i va ser tan gran el lio per buscar-li nom de pila
que va anar d’un tris que el deixo solsament amb l’apellido.
Guillem deia l’avi Pep perquè és fan de Guillermina
el marit digué Raimon perque sent la classe obrera
la iaia, mes sensiblera, suspirava Joan Manuel
i el sogre ensenyant el pel, cultureta cada dia,
cridava Josep Maria que es el nom d’en Castellet.
Jo no tocava pilota mentre va durar la tria
més noms que per la guía pasaven cada mitja hora
emprenyada per la historia, saludant i fins una altra
vaig portar el noi a l’alcalde i sense pensar-ho amb el cap
li vaig posar el nom de Carlitus, Carlitus com en Rexach.
I a tall de cloenda dues perles més sobre aquesta milonga:
* Aquí trobareu la lletra original. Comproveu la fidelitat de la versió d’Enric Barbat a l’argument general del tema.
* i Aquí la interpretacio per You Tube de Jorge Vidal.
Que tingueu una bona audiència i que la bona música no us abandoni mai!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!