Totxanes, totxos i maons

A primera vista jo hauria de dir que per edat i per circumstàncies personals tot això del pla de Bolonya i les transformacions que comportarà en els estudis universitaris de casa nostra m’agafa una mica lluny. Potser és per això que no m’he aturat a pensar-hi i, sobretot, a analitzar a fons el seu contingut. Ho admeto i confesso que no me n’enorgulleixo.  (n’hi ha més)

He de dir, però, que quan he vist en els diaris o en els TeleNotícies les actituds i/o argumentacions dels detractors del pla i dels seus defensors he tingut la impressió que aquests darrers m’eren bastant més propers que els anti-Bolonya. Tant en el fons com en les formes.

He començat aquest apunt dient que a primera vista tot això m’agafa lluny. Però m’equivoco. Perquè el pla de Bolonya sí que m’afecta. I ben endins.

Vull dir que si gràcies a aquesta nova organització dels estudis universitaris el dia -espero que llunyà- que un cirurgià haurà d’estovar-me la pròstata, fondre’m les cataractes o instal·lar-me un parell de motorets al cor, si aquell dia, dic, entro al quiròfan amb un somrís de confiança als llavis tot això haurà valgut la pena.

Perquè tal com està el panorama de la formació al nostre país ara mateix aquest somrís de confiança em costaria força de posar-me’l a la cara, francament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!