Totxanes, totxos i maons

El 9 de desembre de 1999 el suplement de Cultura del diari Avui va publicar un article meu dedicat a un llibre molt singular. Un llibre, val a dir, que encara avui em sembla que mereix molta més atenció que la que en el seu moment va aplegar. L’autor és el menorquí Joan Pons (vegeu aquí la seva fitxa al “Qui és qui”), el va editar Proa i el títol és “El laberint de les girafes”. Aquest és el meu comentari de fa setze anys:

Una novel·la memorable sobre la memòria

Imagineu-vos un laberint amb un grup de girafes perdudes en el seu interior. No saben d’on vénen ni qui les ha posades allí. Hi ha una porta de sortida, però, en aquest laberint. I a diferència de la resta de criatures vivents, elles, les girafes, la poden veure sense dificultats. És lluny, però no inabastable: I més enllà dels límits del laberint el món té un aspecte atractiu: és ample d’horitzons i ple de colors. Però no poden sortir-se’n. No en saben. Estan condemnades a romandre en el laberint. D’esma, van topant les unes amb les altres mentre fan voltes inútilment, desesperades, a la recerca d’alguna cosa. No la trobaran, però, perquè ignoren què és el que busquen.

Aquesta imatge, metàfora de la perplexitat moral de l’home en aquest temps de mutacions que ens ha tocat de viure, em serveix per començar a parlar d’un llibre que ha aparegut recentment i que no dubto gens a qualificar com un dels més ambiciosos, intel·ligents i, per tant, recomanables que s’han escrit en català en els darrers temps. El seu autor  –nascut a Ferreries (Menorca) fa trenta-nou anys–  es diu Joan Pons, la novel·la es titula “El laberint de les girafes” i, encara que sembli estrany, enlloc de les seves tres-centes pàgines trobarà el lector cap referència a una girafa o a un laberint.

Talent, passió, llibertat

Joan Pons  –de qui fins ara només coneixíem dues obres: el recull de contes “No cregui el que diuen de mi” (1991) i la novel·la “Nàufrags” (1993), totes dues editades per Columna—  ha escrit un llibre singular i insòlit pel que traspua de maduresa en un autor encara jove i de bibliografia tan breu. “El laberint de les girafes” és, al meu parer, un bellíssim exemple de com la justa combinació entre el talent narratiu, l’ambició creativa, les lectures ben assimilades i un món interior ric en vivències i sensibilitat és la fórmula que ha funcionat tota la vida per elevar la literatura al rang de les arts més excelses.

Val a dir que estem davant d’un llibre escrit des de la passió (o, el que és el mateix, des de la més absoluta llibertat). Una passió/llibertat que es percep de seguida en la manera d’estructurar l’argument: la història de set generacions de la família Pelegrí en una illa molt semblant a Menorca. Un argument que l’autor fa anar cap endavant i cap endarrer del temps sense complexos però, alhora, amb un mesurat control que demostra l’olfacte novel·lístic de què és posseïdor. Una passió/llibertat que es percep també en la tria dels recursos estilístics  –aquest perilloses eines que de seguida delaten la finesa del pols d’un escriptor–  per fer arribar al lector amb eficàcia la història que porta entre mans.

Les memòries de l’home

La memòria és el gran tema de què parla la novel·la de Joan Pons. Una memòria que serveix per fixar el passat d’on venim però que també és un ingredient que configura la realitat del present que ens ha tocat de viure en aquest final de segle. D’aquí que a “El laberint de les girafes” cohabitin dos registres que, alhora, són dues maneres de contemplar (i construir) el món: el rondallístic i el dels mass media, molt especialment la televisió. Dit amb unes altres paraules: el coneixement/confecció de la realitat transmès de pares a fills i d’avis a néts de manera individual per una banda, i el coneixement/confecció de la realitat de manera seriada i compartida simultàniament amb milions de persones més per l’altra.

Pels seus orígens menorquins Joan Pons pertany al món rural; per la seva edat forma part de la primera generació que va formar-se davant del televisor. I aquesta amalgama es detecta prou en el seu llibre. Un llibre que pivota damunt d’un seguit de dualitats: la preservació de la memòria i els estralls que provoca la seva pèrdua, la transmissió oral i la crònica periodística, la vigília i el somni. Fins i tot els escenaris físics per on discorre la trama combinen també dos móns diversos i complementaris: el de la superfície  –arbres, cel, mar i aire lliure–, escenari de petites i grans il·lusions quotidianes, i el de les coves i grutes subterrànies, espais sense temps on es conserven els símbols de l’antiga saviesa.

Un referent de luxe

M’imagino que, a aquestes alçades de l’article, el lector ja haurà detectat que no faig cap esforç per dissimular l’entusiasme que m’ha provocat “El laberint de les girafes”. Tanmateix mentiria si no digués també que aquesta novel·la demana una actitud determinada per part de qui la llegeix. Miraré d’explicar-me.

En primer lloc cal estar advertit d’una sèrie de xocants paral·lelismes que es van trobant a mesura que avança la lectura d’“El laberint de les girafes” amb “Cien años de soledad”, de Gabriel García Márquez. Aquí rau, al meu parer, una de les claus del llibre. Alerta: Joan Pons no plagia ni adapta res, simplement s’apropia del model del realisme màgic. I ho fa amb el referent més potent i universalment conegut que ha generat aquest corrent literari per explicar  –també–  la història d’una nissaga familiar. Una història que, en el fons, li serveix per expressar una doble nostàlgia per la pèrdua de dos paradisos: el de la innocència de la infantesa, i el paisatgístic d’una illa que s’ha entregat als braços del turisme i l’especulació. Quan una mica més amunt parlava d’ambició literària i de recursos estilístics ben triats, pensava precisament en aquesta desvergonyida proximitat amb “Cien años de soledad”, un referent tan potent que, si no s’adopta amb valentia i tenint molt clares les idees, té tots els números per fer naufragar els incauts que pretenen apropiar-se’l. No cal dir que aquest no és pas el cas del llibre que comento.

Un segon aspecte que recomano que es tingui en compte és la gran quantitat de detalls que hi ha en la narració. Avís per als lectors apressats: a “El laberint de les girafes” hi ha molta teca i res no és sobrer. Vull dir que Joan Pons ha teixit un entramat complex i ric on, més aviat o més tard, tots els fils queden nuats amb coherència. Estem, doncs, davant d’una novel·la que un servidor, per posar un exemple, mai s’atreviria a llegir en un trajecte de metro. Una novel·la que  –per seguir amb el mateix exemple (i perdonin)–  he llegit ja tres vegades i en cada lectura he descobert detalls nous que m’havien passat desapercebuts. Aquesta és un a altra de les gràcies d’aquesta novel·la, molt especialment per als amants de la bona literatura: l’espectacle d’anar descobrint a poc a poc com l’autor va lligant els caps que, en aparença, quedaven pendents de conclusió.

Sense caigudes de tensió

He parlat d’“El laberint de les girafes” com d’un llibre complex, ambiciós, lliure, apassionat i ple de detalls. Hi afegiré una altra virtut que el fa singular  –dissortadament singular–  en el panorama literari de casa nostra (bé, no cal que ens autoflagel·lem innecessàriament: també de les cases dels veïns): és un llibre que no decau en cap  moment. El que vull dir amb això és que en un context en què l’habitual és trobar-nos amb novel·les allargassades sense motius i que a partir de la pàgina vuitanta ja comencen a fer figa, el llibre de Joan Pons es tanca a la pàgina tres-cents disset amb la mateixa força amb què arrencava l’escena inicial. Una escena, per cert, magistral pel que té de resum i símbol del que serà la resta del text: Eduard Pelegrí, el protagonista central del relat, perd la memòria mentre contempla al televisor un reportatge commemoratiu de la caiguda del Mur de Berlín. A partir d’aquí tot es precipita de manera torrencial i tanmateix harmònica fins arribar a crear  –ho he dit abans i ho repeteixo–  un dels artefactes narratius més intel·ligents i inspirats que s’han publicat aquí en molt temps.

Si no fos perquè sóc dels que creuen que encara falten dotze mesos pel canvi de mil·lenni, acabaria aquest comentari lloant els déus de les lletres que ens han permès acomiadar el segle XX amb un llibre tan memorable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!