Totxanes, totxos i maons

Des de fa molt temps en les entrevistes a la premsa s’aplica la convenció d’unir en un sol bloc de text la pregunta de l’entrevistador i la resposta de l’entrevistat.

L’element que fixa la diferència entre l’una i l’altra és visual: generalment la pregunta sol anar en tipografia més grossa -les negretes- i la resposta en lletra més prima.

El diumenge passat el diari Avui va dedicar les pàgines 6 i 7 a… (n’hi ha més)

… una extensa entrevista amb el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira signada per Xevi Xirgo i David González, director i subdirector respectivament del diari.

Després d’una breu introducció els entrevistadors llancen la primera pregunta. Un començament que deixa de banda eufemismes, convencions i cortesies i va per feina. La resposta del vicepresident, sense embuts tampoc, està a l’alçada del repte:

¿És cert que va per l’autopista a 170 per hora amb el cotxe oficial?
No acostumo a comentar les informacions de la Guàrdia Civil.

La segona pregunta i la seva resposta -tal com varen aparèixer publicades al diari- varen ser:

Hi ha qui, arran de la crisi, proposa la desaparició de la vicepresidència, que s’ha titllat de “decorativa”. Suposo que no comparteix aquesta…
…aquesta opinió tan respectable com la de qui pensa que certes ajudes a determinats mitjans de comunicació són perfectament inútils.

Reconec que quan vaig llegir aquest segon bloc de l’entrevista em vaig quedar de pedra. Si fem cas a la convenció de les negretes el que el diari publica vol dir que el senyor Carod, escalfat per la pregunta inicial, no va deixar que acabessin de formular-li la segona i va etzibar una resposta en la qual són fàcilment perceptibles algunes referències poc agradables -però, ai las, reals- a la història recent de l’Avui.

Els entrevistadors, però, no varen reaccionar de cap manera davant del moc rebut i van continuar el qüestionari:

Tot això forma part d’un pressing permanent cap a vostè?
Jo fa sis anys que sóc al centre de l’huracà, i he après, i molt, a relatitvitzar determinades actituds, demagògies i manipulacions. Algun periodista molt destactat m’ha dit: “Jo faré el que estigui a la meva mà perquè allò que tu defenses no sigui hegemònic a Catalunya”. Tothom sap a què juga. I jo sempre he defensat el mateix. I tiro cap endavant i passo de certes actituds miserables.

 L’endemà, mirant-m’ho amb més deteniment se’m va acudir anar al web del diari per veure la versió digital de l’entrevista (vegeu-la aquí) i vaig poder comprovar que allí on la versió en paper definia tres preguntes a Internet eren només dues i, meravelles de les negretes, una bona part de la càrrega d’agressivitat del vicepresident desapareixia.

¿És cert que va per l’autopista a 170 per hora amb el cotxe oficial?
No acostumo a comentar les informacions de la Guàrdia Civil.

Hi ha qui, arran de la crisi, proposa la desaparició de la vicepresidència, que s’ha titllat de “decorativa”. Suposo que no comparteix aquesta… (salt de línia forçat per la composició de la pàgina web) …aquesta opinió tan respectable com la de qui pensa que certes ajudes a determinats mitjans de comunicació són perfectament inútils. Tot això forma part d’un pressing permanent cap a vostè?
Jo fa sis anys que sóc al centre de l’huracà, i he après, i molt, a relatitvitzar determinades actituds, demagògies i manipulacions. Algun periodista molt destactat m’ha dit: “Jo faré el que estigui a la meva mà perquè allò que tu defenses no sigui hegemònic a Catalunya”. Tothom sap a què juga. I jo sempre he defensat el mateix. I tiro cap endavant i passo de certes actituds miserables.

És a dir, que l’ús -o no- d’unes negretes condiciona el to d’una entrevista en funció de si la llegim en el diari o per internet.

I jo ara pregunto: quina de les dues versions és la bona?

I jo ara afirmo: sigui quina sigui la resposta el cert és que d’un temps ençà algú bada, i molt, a l’Avui.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!