Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Triadú: un home que s’estimava l’escola
Tenim la sort que la major part de l’extensa obra de Joan Triadú està publicada en diaris i revistes i també aplegada en llibres recopilatoris. Això ha permès, per exemple, que quasi tots els textos que apareixen en l’exposició siguin seus. De les “Memòries d’un segle d’or”, principalment, però també d’altres publicacions.  (n’hi ha més)

En el llibre “Dies de memòria. Diari d’un mestre adolescent 1938-1940”, editat per Proa l’any 2001, escriu:
“Quan sóc a l’escola treballant, a dins de classe, sóc feliç. Sembla que una professió així ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments; ha d’animar els desanimats; ha d’ajudar els ressagats, i ha de donar vida a la classe i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants. Tot ho he après fent de mestre. Ho veig clar. Però la llum, diu Goethe, crema i molts la temen i ens volen en la foscor.”

I a “Textos i pretextos de pedagogia. 1938-2008”, editat per Eumo l’any 2009 llegim:
“Ensenyar literatura és, senzillament, que l’alumne llegeixi de gust. Fa molts anys, vaig titular un llibre meu Llegir com viure. Això és el que fa l’escola: els contes, amb els racons de lectura, amb el servei de biblioteques i ensenyant literatura.”

Triadú: un home obert al món
Des del primer moment de la seva activitat com a crític literari, a finals dels anys 40, fins a l’article pòstum que l’Avui va publicar una setmana després del seu traspàs, l’objectiu de Joan Triadú va ser sempre el mateix: analitzar amb rigor la literatura que es feia a casa nostra i posar-la en relació amb les altres literatures d’arreu del món.

No trobarem en Triadú cap indici d’aquella provinciana actitud -tan habitual encara a casa nostra- de calibrar l’èxit o el fracàs de tot el que fem, som, projectem o desitgem en relació a com es fa o com es valora a Madrid.

L’altura de la vara de mesurar, ens diu el mestre, la fixem nosaltres i la posem en relació al món, sense limitacions. O, més exactament, sense autolimitacions basades en un fals concepte de la modernitat i del cosmopolitisme que no deixa de ser el símptoma lamentable de la nostra malaltia nacional: l’autoodi.

Triadú: un crític al servei del lector
Acabo aquesta sèrie d’apunts dedicats a destacar aspectes concrets del mestratge -encara actual, encara necessari- de Joan Triadú amb un consell que em va donar una de les primeres vegades que ens vàrem trobar després que jo comencés a col·laborar, l’any 1989, en el suplement de llibres del diari Avui.

Érem en un acte a la desapareguda llibreria Ona i em va dir: “Creu-me, Isern: No hi ha res més trist que una crítica literària que ningú no llegeix”. Dit això es va quedar uns segons pensatiu i va acabar la frase: “M’equivoco. Sí que hi ha una cosa més lamentable encara: una crítica que ningú no entén”.

Des d’aleshores aquest consell l’he procurat tenir present cada vegada que m’he posat a escriure alguna cosa relacionada amb el món dels llibres i dels seus autors.

No sé si me n’he sortit, però us juro que ho he intentat.