Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Triadú: un home de rigor
Durant la dècada dels 40 Joan Triadú va posar en pràctica un concepte fonamental que va heretar del seu mestre Carles Riba. Un concepte -el rigor- que deia que siguin quines siguin les privacions i les dificultats que ens envoltin no hi ha cap mena d’excusa ni de contemplació: hem de fer la feina que pertoca i l’hem de fer bé.  (n’hi ha més)

Per això l’any 1946 Triadú va ser un dels fundadors de la revista Ariel que encara avui és considerada una referència cultural de primer ordre concentrada en els vint-i-tres números que es varen publicar des d’aquell any fins al 1951 (vegeu la redacció de la revista en la imatge que il·lustra aquest apunt).

Per això també l’any 1951 va publicar les seves famoses antologies de poesia i de contistes amb les quals -especialment amb la primera- va esvalotar el galliner literari del moment. Tant el de l’exili com l’interior. Un sotrac que va motivar reaccions apassionades a favor i en contra més una sèrie de denúncies i exabruptes diversos com, per exemple, el joc de paraules que algú es va empescar amb el seu cognom per dir que, com a antòleg, “Triadú tria dur”.

Aquest rigor Joan Triadú el va exercir al llarg de la seva vida amb independència de les amistats o enemistats que aital actitud li podia reportar. Torno a remetre’m al prefaci de les “Memòries d’un segle d’or”, on trobem una frase que hem destacat en l’exposició i que resumeix el que acabo de dir: “Tot s’ha de fer com si fos l’última vegada. Així ens acostem a l’excel·lència.”

Un missatge que avui -i ben aviat encara més- continua vigent i necessari.

Triadú: un home eficaç
Una altra faceta derivada del rigor al qual acabo de fer referència és el sentit pràctic de Joan Triadú: la pretensió de màxima eficiència que amarava els projectes que endegava.

Durant els últims anys 50 i els primers 60 Triadú va començar a donar classes clandestines de català. En aquell difícil context una manera voluntariosa de procedir hauria estat anar un vespre a atendre mitja dotzena d’alumnes en una parròquia, l’endemà a un grup excursionista per atendre un altre grupet de quatre o cinc, i així anar fent de mica en mica…

Lluny d’aquest capteniment el que ell va fer és dedicar-se a formar formadors. És a dir, a crear l’embrió d’una trama de professors de català que, un cop formats, es dediquessin a formar uns altres i així rendibilitzar esforços i estendre la feina com una taca d’oli.

Amb aquest precedent podem afirmar rotundament que el mestre Triadú va ser el pioner a casa nostra d’allò que ara expliquen a totes les escoles d’emprenedors i que en diuen “treball en xarxa” o generació de complicitats.

Rigor i eficacia: dos atributs que defineixen la vida i l’obra de Joan Triadú.

(Continua -i s’acaba- aquí)