Totxanes, totxos i maons

No és nou d’ara ni és la primera vegada que ho dic: fa una pila d’anys que l’ajuntament de Barcelona s’ha convertit en una descomunal agència de publicitat i propaganda, en un infatigable organitzador de saraus i gresques sense aturador amb l’objectiu de convertir Barcelona en la ciutat que tot s’ho empassa, que tot ho entoma. Sobretot si ve de fora.

Objectiu: fer de Barcelona la ciutat de la perpètua samba (vegeu aquí).  (n’hi ha més)

He pensat en tot això quan ahir al matí vaig veure que toootes les bicicletes del “Bicing” (i n’hi ha més que un foc no cremaria, us ho asseguro) apareixien decorades amb un adhesiu propagandístic de la festeta que el nostre ajuntament vol organitzar d’aquí a uns dies per celebrar que el Tour de França acaba etapa a Barcelona.

Festeta, no cal dir-ho, anunciada profusament des de fa dies per pirulins i banderoles mil i que convida els barcelonins a sortir al carrer i fer una descomunal “ona groga”. Ona -que no “onada”– per allò de BarcelONA (ho pilleu, eh?) i de color groc per allò del “maillot jaune” que vesteix el líder de la cursa.

No exagero ni invento res. El receptari d’ofertes lúdiques (una paraula que cada vegada que la sento em provoca urticària) que el nostre consistori posa a l’abast dels barcelonins és llarg i variat. Vegem-ho.

A part de la gresca ciclista suara esmentada tenim en marxa fins a finals de juliol el Festival Grec, amb una programació, per cert, en què la presència de la cultura catalana i en català tira més aviat a testimonial (no deu fer “fashion”, tu).

I, sobretot, aquest cap de setmana acabem de viure la Festa de l’Orgull Gai -batejada com “Pride Barcelona” perquè fa més internacional, és clar- que ha estat un exemple de com l’ajuntament del Cap i Casal s’apunta a qualsevol iniciativa on s’ensumi propaganda i fotografia cosmopolita.

Talment com si s’emmirallés en l’independentisme català, resulta que el col·lectiu gai (ep, jo abreujo però la cosa és més llarga, eh?: gai, lesbià, bisexual, transexual, antipatriarcal i em sembla que no em deixo res més) arribava a aquesta diada dividit en dues faccions barallades entre sí: la reivindicativa i la lúdica. Dit altrament, la que no té peles i la que fa negocis amb la coloraina.

A can Hereu, però, tant se’ls en foten els matisos. Ells sempre directes a barraca. I així hem vist com aquest dissabte patrocinaven la manifestació del moviment gai (etc.) en justa demanda perquè siguin reconeguts tots els seus drets i l’endemà s’apuntaven a la cavalcada de la coloraina, la que a cops de provocació –“light”, desenganyem-nos, que aquí ja hem vist de tot- esventa tots els estereotips amb què sembla que una part del col·lectiu gai (etc.) està tan a gust.

És a dir, dissabte la reivindicació, diumenge la mariconada i tothom content.

Sé perfectament que res del que fins ara he comentat és culpa de Madrid. A fi de comptes tenim el que nosaltres mateixos ens hem buscat, però espero que no sigui el que ens mereixem.

Per això quan d’aquí a un temps marxarem d’Espanya se’ns girarà mooolta feina a tots plegats i serà bo que la xerinola institucionalitzada la deixem de banda durant una temporada i derivem les energies cap a coses més pràctiques. Els qui portaran el pòndol del nou (i petit, i tendre) estat europeu hauran de fer un esforç especial per acabar amb la tonteria que ens aclapara i per esquilar tanta llana al clatell com se’ns ha acumulat als barcelonins en tots aquests anys.

D’altra banda estic fortament convençut que ens anirà d’allò més bé recuperar durant una temporada aquella fama de gent seriosa, sorruda i fins i tot poc sociable que en altres èpoques -quan érem “la industriosa Cataluña”, abans que el diari ABC elegís el president Pujol com “español del año”– teníem.

Ja és hora que trenquem aquest costum de beure a galet que ara portem gairebé incrustat en el mapa genètic.

I si això, a més a més, implica convertir en anecdòtic el turisme d’aixella feréstega, butxaca eixuta, cervesa a dojo, comiat de solter, motxilla vetusta, rot a la boca i xancleta amb bandera brasilera molt millor encara.

Us ho imagineu, quina delícia?

_{(*) Si voleu llegir les anteriors “Històries per quan deixem Espanya” les trobareu totes ben endreçades en la columna “Categories” que trobareu just a la columna de la dreta de la vostra pantalla.}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!