Totxanes, totxos i maons

Partint de la base que, tot i agradar-nos a l’A. i a mi el cinema, el tenim bastant abandonat (i, per tant, no ens podem considerar gens al dia sobre el tema) aquest matí de dissabte sense Bon Preu hem enfilat cap a can Yelmo Icària per veure “Super 8” (vegeu aquí). Jo més decidit; l’A. no tant, tot s’ha de dir.

El veredicte final -emès quan encara sonaven en el meu cap les notes del “My Sharona” que clouen la pel·li-  ha estat si fa no fa el previst: a mi m’ha agradat molt i a ella força. Dit això em sembla de justícia destacar la crítica que fa uns dies va publicar al PuntAvui el professor Àngel Quintana, que ens planteja una manera d’entendre la pel·lícula amb la qual m’hi sento summament identificat.

L’article es titula “Història d’un dol” i el trobareu fent click aquí. Però per si aquestes coses de la informàtica fan figa us el reprodueixo íntegrament a continuació:  (n’hi ha més)

“Història d’un dol”
Àngel Quintana
(ElPuntAvui, 22 d’agost de 2011)

És curiós, però sembla com si Super 8 hagi estat pels cinèfils dels anys vuitanta una reactualització de la magdalena proustiana que els recorda que feliços que eren quan varen créixer al costat d’ET i els Goonies. Vista des d’aquesta perspectiva, la pel·lícula crea nostàlgia cap a un passat irrecuperable en un temps en què els blockbusters (èxits de taquilla) han oblidat la importància que té explicar històries potents, amb bon sentit del ritme i de la fermesa narrativa. La situació té la seva gràcia sobretot si tenim en compte que qui crea la nostàlgia és el creador de sèries com Perdidos que han servit per alimentar un imaginari fantàstic, que ha posat en crisi la mecànica del cinema d’atraccions. És com si Super 8 afirmés, en plena era post-Avatar, que no cal reduir les pel·lícules als trets més elementals i que és possible crear bones històries amb certa psicologia per adolescents.

El debat sobre la qüestió podria ser molt interessant, però allò que m’interessa més de Super 8 no té tant a veure amb la magdalena proustiana –reconec que vaig néixer uns quants anys abans que ET–, sinó en l’habilitat com és capaç de transgredir tota lectura pròpia del cinema de gènere per convertir-se en una emotiva, sòlida i madura metàfora sobre la por de l’absència i el retrobament amb els morts. El més emocionant de Super 8 és que explica la història d’un dol. Al començament, un nen perd la seva mare. Quatre mesos després es troba desorientat, no sap quin és el seu lloc en el món. No s’entén amb el seu pare que vol enviar-lo a un campus d’estiu, es distreu amb els seus amics fent una pel·lícula de zombis i viu una aventura meravellosa a partir que l’atzar el converteix en testimoni d’un gran accident. El poder metafòric d’aquest relat es recolza en el fet que per a J.J. Abrams, l’aventura adolescent no és més que el punt de partida d’un drama sobre un noi que vol superar la seva malenconia. La desmesurada història fantàstica no és més que una metàfora sobre el desig d’establir contacte amb el més enllà, de sentir-se protegit per la mirada amiga de la mare perduda.

En les pel·lícules de Steven Spielberg, la presència d’alienígenes sol tenir sempre una dimensió religiosa. Les criatures que vénen del cel ens informen sobre el misteri de la divinitat. ET no és més que l’evocació d’un nou Jesús que arriba a la terra des del cel, viu la seva passió, ressuscita i finalment prepara l’ascensió cap al cel. Per a J.J. Abrams, la lectura és una altra. El cel porta cap al misteri, el fantàstic no és més que la porta que ens obre cap a l’experiència de la mort. El problema de Super 8 és com retrobar la mirada que ens vigila després de la mort d’una persona estimada, com sentir el contacte de l’absent, com articular una curiosa presència dels morts a la vida dels vius. Abrams resol l’enigma de manera exemplar a partir de tres usos de la pel·lícula en súper-8. El primer ús té l’atzar com a protagonista. La imatge capta un esdeveniment, però també revela la idea del misteri que hi ha darrere tota imatge, de com aquesta és la porta cap a un enigma. El segon ús té a veure amb la forma com la imatge familiar és capaç de ressuscitar els absents, donar-los vida i dimensionar la seva mirada. Finalment, el darrer ús del súper-8, en els títols de crèdit finals, ens parla d’una ficció en la qual uns nens juguen a fer d’adults mentre s’enfronten a un seguit de morts vivents.

Més enllà del misteri de l’atzar, hi ha la força de la imatge per vèncer la mort, però també la idea que les faules no fan més que donar sentit als grans drames de la nostra existència. Super 8 no és un relat sobre monstres, sinó sobre la por d’enfrontar-se amb l’absència de la mare protectora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!