Totxanes, totxos i maons

Al llarg de l’any es convoquen més 1.500 premis literaris en català. Aquesta xifra -que abasta totes les modalitats: novel·la, conte, assaig, poesia, teatre, guions, periodisme, viatges…- representa una mitjana de quatre premis per dia que, segons com es miri, pot semblar exagerada. O no.

Quan em pregunten sobre la utilitat dels premis literaris o se’m demana si crec que n’hi ha massa sempre responc que em manifesto incapaç de calibrar si en sobren o en falten. En tot cas el que sí que puc dir és que fins avui no tinc notícia de cap premi que hagi hagut de tancar portes per manca de concursants.  (n’hi ha més)

Sense entrar tampoc en el tòpic debat sobre si els premis són nets o estan manipulats (*) sí que és cert que des de fa uns quants anys ha pres carta de naturalesa entre els gustos d’un determinat sector del públic -i, conseqüentment, en els catàlegs de les editorials- un cert subgènere que si ens cenyim a la narrativa podríem denominar-lo "novel·les amb premi".

Un subgènere que -amb excepcions ben honorables, no cal dir-ho- aplega llibres tallats gairebé tots per un mateix patró: solen tenir unes dues-centes pàgines d’extensió, arrenquen amb força i interès -allò que comentava dies enrere (vegeu aquí) de l’"acció trepidant"- però cap a la pàgina 60 comencen a fer figa i, com els globus de les fires, van perdent gas capítol rere capítol.

Durant uns quants anys de la meva vida una de les meves perversions va ser la de fer de jurat en premis literaris a obres inèdites. I em sembla que gracies a aquesta experiència puc entendre millor aquesta particularitat de les "novel·les amb premi".

Quan un jurat té damunt de la seva taula de treball una pila de trenta originals per llegir en un parell o tres de setmanes és fonamental que les primeres pàgines de la història l’atrapin. Així és quasi segur que el manuscrit passarà la prova de la primera lectura -feta generalment de manera fragmentària- i acedirà a una lectura posterior ja més completa.

En canvi quan tens a les mans un projecte de llibre en el que en la pàgina 40 o 50 encara no ha passat res és més difícil suposar que en el que queda per llegir la història remuntarà fins a esclatar i superar la resta d’obres en concurs.

Precisament per això els autors bregats en l’ofici de presentar obres a concursos procuren carregar tota la seva artilleria al començament. I després -com un esprintador en una cursa de 5.000 metres- arriben a la meta com poden.

És una mecànica propiciada, a més a més, pels límits mínims d’extensió que es demanen en les bases dels premis. En novel·la generalment el nombre de folis mai baixa dels cent vuitanta o dels dos-cents. Això posa l’autor -que potser amb cent pàgines ja en tindria prou per explicar amb solvència la seva història- davant de la necessitat d’estireganyar innecessàriament el text.

En aquest sentit vull destacar un exemple que em sembla digne de lloança: la novel·la "Pedra de tartera", de Maria Barbal. Com que el manuscrit original amb prou feines arribava a les cent pàgines l’autora no va poder presentar-lo al Premi Sant Jordi -hauria estat un esplèndid Sant Jordi, per cert- i es va haver de conformar a presentar-lo al Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil que sí que li admetia aquella extensió. Encara que, de novel·la juvenil, hi hagi ben poca cosa a "Pedra de tartera". Parlo d’uns fets de 1984 però puc assegurar que avui la situació és idèntica.

Ve a tomb tot aquest larguííííssim preàmbul perquè acabo de llegir un llibre de Melcior Comes (vegeu la fotografia d’aquest apunt), un escriptor molt jove -Sa Pobla, Mallorca, 1980- i que segueixo amb molt interès des del seu debut ara fa tres anys.

La novel·la es titula "El llibre dels plaers immensos", l’editen Proa al Principat i Moll a les Illes, té prop de tres-centes cinquanta pàgines i és -com les dues que Comes ha publicat anteriorment- una novel·la "amb premi". Més concretament el passat mes de gener es va emportar el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga.

No entraré en detalls perquè abans d’escriure la meva crítica per al suplement de l’Avui vull revisar encara alguns apartats del text però sí que puc dir que al llarg de tot el cap de setmana la meva lectura anava acompanyada d’un "ai, ai, ai…" intern perquè veia que el llibre estava plantejat amb molta empenta i -gat escaldat i vell- em temia que, amb una història tan ambiciosa -la que més, fins ara, de les seves- entre les mans en algun moment no se li esguerrés a l’autor l’invent i se li descontrolés el castell de naips.

I, certament, puc dir amb alegria que no he perdut el cap de setmana. I que la novel·la és molt bona. Cosa que em plau d’allò més perquè no hi ha cosa que em sàpiga més greu que haver d’escriure una crítica negativa. Entre altres raons perquè vol dir que les hores que he dedicat a la lectura d’aquell llibre que no m’ha agradat han estat perdudes irremissiblement. I la vida és curta, tu.

No ha estat, doncs, el cas d’aquest "Llibre dels plaers immensos" que el jove Comes acaba de publicar i que des d’aquí ja em permeto recomanar.

———————————————————————————-

(*) En tot cas -i ja que surt el tema- el que sí que puc assegurar és que en cap dels nombrosos premis en els que he estat membre del jurat -n’hi ha hagut de petits, de mitjans i de grans; fins i tot el Sant Jordi- ningú de l’organització m’ha dit mai que no em molestés a llegir res ni a debatre amb la resta de membres del jurat les meves valoracions perquè el veredicte ja estava pastelejat abans de començar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!