Totxanes, totxos i maons

Llegeixo al PuntAvui que la indústria del xampany català -això que habitualment se’n diu “cava”, una expressió que jo, sempre que puc, miro de no utilitzar- va tancar l’exercici de 2012 amb un increment de producció del 6 per cent gràcies a l’exportació ja que el boicot d’España als cellers catalans ha continuat un any més amb un percentatge de baixa en les vendes que ha arribat també molt a prop del 6 per cent.

(n’hi ha més)

Feta aquesta constatació -que a molta gent segurament li semblarà deplorable- crec que no ens hauríem d’amoinar gaire. Ni amoïnar-nos ni, molt menys, escandalitzar-nos: les coses són així i serà difícil que canviïn en els propers temps. 

Cada vegada està més clar que això d’España no té cap futur i que les nostres relacions amb els veïns són, des de fa bastant temps, d’hostilitat manifesta. Manifesta i mútua, no ens enganyem.

¿Que ens fan el boicot? Cap problema: boicotegem-los també nosaltres. Sense escandalitzar-nos ni perdre ni un bri de les energies que ens fan falta per altres coses de solució més complicada. Fem també nosaltres el boicot als seus productes. A casa ja fa temps que ho fem i no costa tant. I a més a més és l’actitud més lògica atesa la situació que estem vivint (i que, pel que veig, no té altra perspectiva que no sigui l’agreujament).

No és tan difícil. Es tracta de refusar en la carta de vins del restaurant els Rioja, Rueda, Ribera del Duero… i decantar-se per alguna de les boníssimes produccions del nostre país: Priorat, Costers del Segre, Penedès… o xampany.

Es tracta que quan anem al Bon Preu dediquem una mica de temps a llegir les etiquetes d’allò que comprem i que, en aquelles ocasions on sigui possible, no entri a la nostra cistella cap producte que no s’hagi elaborat en terres on, segons Pla, quan diem “bon dia” ens responen també amb un “bon dia”.

No siguem il·lusos: això és una guerra -incruenta, és clar, però sense treva- i, per tant, hem d’oposar la mateixa actitud combativa que els altres ens apliquen. El mal (si tot plegat pot ser definit així, com un mal) ja està fet i, desenganyem-nos, després de la separació encara hauran de passar dues o tres generacions per restablir ponts i cicatritzar les nafres. O sigui que poca llàstima i menys escrúpols.

S’ha d’acabar amb aquesta mania tan fortament arrelada que encara tenen molts dels nostres compatriotes de considerar Madrid com la referència, com la vara de mesura de tot allò que fem. Hem d’elevar el punt de mira perquè les nostres fites les hem de projectar molt més enllà. I començar a oblidar-nos de la patètica pelleringa que acabarà esdevenint España tan bon punt ens n’hàgim alliberat.

Els primers que ho saben, tot això, (i que, lògicament, se’n temen) són els mateixos espanyols, no ho dubteu. ¿De què, si no, tanta resistència, tanta hostilitat, tanta bilis vomitada damunt nostre? 

Au, va: marxem. I que els moqui la mama.