Totxanes, totxos i maons

Fa cosa de deu anys durant un temps vaig tenir tractes bastant estrets amb un prestigiós pintor català per assumptes relacionats amb la feina. Un dia que dinàvem ell i jo, sabedor que era un gran aficionat als toros (un espectacle entre els detractors del qual ja he dit unes quantes vegades que no m’hi trobareu mai), li vaig preguntar si continuava freqüentant la “fiesta”.

(n’hi ha més)

La seva resposta em va sorprendre: “Des que es va retirar José Tomás no he tornat a posar el peu en una plaça. Després de veure’l torejar sé que he arribat al màxim i que ja no veuré res que li sigui mínimament comparable.”

Després vaig saber que, com ell, hi havia uns quants fanàtics de la tauromàquia que seguien el mateix capteniment (un capteniment que suposo que deurien modificar quan fa tres anys el “diestro” de Galapagar va reprendre l’activitat).

Em va venir al cap aquesta dèria per José Tomás del meu amic pintor quan fa uns dies algú em va preguntar si havia seguit per televisió no sé quin partit recent de la Champions. “Jo només segueixo el Barça”, vaig respondre de manera quasi automàtica. I el meu interlocutor -interlocutora, en aquest cas- va girar cua pensant segurament que el meu era un cas perdut.

Admeto que pot sonar estrany, però si he de ser sincer, tret de les curses de Fórmula 1 no puc dir que m’agradi cap esport. Ni vist en directe ni a través de la televisió. El bàsquet el detesto (sembla que no s’hagi d’acabar mai), el tennis m’avorreix (aquells gemecs, Déu meu…) i del futbol, de fet, l’únic que de debò m’interessa és veure jugar el Barça. Res més.

Ja pot oferir la televisió (*) partits interessants de futbol català o estranger que si no hi ha el Barça per entremig no perdo el temps contemplant-los. Per tot plegat crec que d’aquí a uns anys, quan aquest miracle estètic que és l’actual joc de la penya d’en Pep Guardiola hagi entrat en declivi, abandonaré el seguiment del futbol amb la mateixa actitud del meu amic pintor en relació a José Tomás.

Perquè, vejam… Després del que estem veient aquestes darreres temporades, a què més podríem aspirar?

——————————————————————————————

(*) Afegiu a tota aquesta raresa el fet que ja fa molts anys vaig decidir que per veure televisió a casa meva no pagaria mai ni un ral. En conseqüència ni he estat ni sóc soci de cap mena de Canal+, Gol TV o plataforma similar. És a dir, que partit del Barça que no passen en obert l’escolto via Puyal i santes pasqües.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!